Diumenge, 22 de gener
Dia perdut. Del tot; en tots els sentits. Tan perdut que ni tan sols hi vaig escriure aquesta entrada. L’escric ara.
En el millor dels casos, esquivant accidents mortals i malalties que l’edat no discrimina (posem-ho en lletres de pal per conjurar el terror: CÀNCER DE MERDA), podria arribar als 90 anys amb dignitat. Comptant anys de traspàs –no estem per regalar res–, surten 32.872 dies. D’aquests, n’he gastat més de la meitat. La meitat.
¿Quants dies més, com el d’ahir, em puc permetre?
Dilluns, 23 de gener
A quarts de sis del matí preparo un te i faig un cop d’ull a twitter. És lamentable que la víctima d’una violació hagi de renunciar a la indemnització que la llei marca (indemnitzar deu venir d’indemne, sense dany, com si existís reparació possible) per tal de demostrar que no busca lucrar-se. Quina vergonya, també, viure en una societat que ha normalitzat el fet de patir pel violador. “Me sabe mal por él“.
Dimarts, 24 de gener
Marxo cap a Badalona, disposada a tancar-me amb un grapat de gent dins un local d’assaig. No en sé gens, de música, però canto. Per al grup (no goso dir-ne banda), que encara és a les beceroles, vaig proposar Oxford Comma, que a banda de desfer ambigüitats, remet a una cançó enganxifosa de Vampire Weekend. No va quallar, així que avui hi proposaré “Coma criminal”. No desisteixo.
Faré bon paper amb l’I will survive, el que pugui amb el Creep i llàstima amb el blues. No som professionals, això m’ho repeteixo, però no vull fer el ridícul. Espero que algú m’avisi si el faig, però també ho esperaves quan tornes al vespre amb un tros de fulla verda entre les dents, després de socialitzar tota la tarda, i ningú no ha dit ni mu. Em consolo pensant que, potser, quan vingui el dia, un gall ben col·locat arribarà a fer-se viral i m’impulsarà a l’Olimp mediàtic dels qui escriuen (ja no dic escriptors). Qui ho sap.
Dimecres, 23 de gener
Arribo de l’assaig general al TNC de Quan ens haguem torturat prou. No coneixia Martin Crimp (vull saber-ne molt més) ni la Pamela de Samuel Richardson, en què s’ha basat l’obra. El resultat m’ha deixat clavada a la cadira: les espatlles contretes, aguantava la respiració sense adonar-me’n fins al punt que, un moment que m’he mogut (o he respirat, o m’he regirat a la butaca), l’Eva m’ha tocat el braç i ha preguntat si estava bé.
El diàleg és picat; la violència, omnipresent; la tensió, palpable. La permuta de papers entre els protagonistes és un recurs efectiu (desconec si ja s’ha fet) que demana presència i obliga a pensar. No he sabut veure el lligam entre el text i la música en directe però no m’hi ha sobrat gens; el talent hi era. L’obra aborda el desig, la manipulació, la lluita pel poder (que és domini del relat), la qüestió del gènere, l’abús, la dependència, les mentides que ens expliquem per justificar-nos.
La peça sacseja; les reflexions s’acumulen sense temps d’elaborar-les. És d’aquells textos que se segueixen madurant de camí cap a casa. No coneixia l’Anna Alarcón i m’ha semblat una bèstia, a l’escenari. Fragilitat, violència, seguretat, dependència, crueltat: tots els registres. Quina animalada d’energia. I l’impagable salt mortal d’un monòleg in crescendo, impecable.
PS: Ahir no ho vaig fer tan malament (o això van dir). Perseveraré. El millor de tot és que m’ho vaig passar bomba.
PS2: Que vuitantero, això de “bomba”.
Dijous, 24 de gener
Ha arribat la capsa amb els exemplars de Matrioskas, la traducció de la novel·la al castellà. Duu afegida una dedicatòria a la Begoña Acero, que a les Pies ens va fer classes un sol curs i va desaparèixer de l’aula sense rastre. Sense sort l’he buscada a les xarxes una pila de cops; m’agradaria trobar-la i donar-li les gràcies pel matí epifànic en què va tancar la porta, va repartir còpies de Continuidad de los parques i va començar a llegir. Després hi va tornar, aturant-se a cada paraula per fer-ne un comentari: “En un buen texto”, repetia, “nada es gratis”. He buscat aquell full, ple de fletxes i notes, anys i anys. Sé que no s’ha llençat. Algun dia, desfent caixes a casa dels pares (que demostren –també– el seu amor exercint de traster) apareixerà i haig d’emmarcar-lo. És allò que vaig sentir, cap altra cosa, el que m’impulsa a escriure, com una ordre íntima que no es pot contravenir.
Divendres, 25 de gener
Rellegeixo l’entrada d’ahir. Hi ha professors que et marquen: perquè n’has sentit l’afecte, han cregut en tu, eren carismàtics o, senzillament, estimaven el que feien i tenien un do per transmetre coneixements amb senzillesa. Quants d’ells no m’han convertit en entusiasta, per àrida que fos la seva matèria.
També jo he tingut la pretensió (poc humil, però imprescindible) de deixar empremta. L’entrada d’avui és un exercici de record, i agraïment, a aquelles persones que amb un gest, o classe a classe, em van fer qui sóc (i una mica millor). Per estricte ordre d’aparició, de la primària a la universitat, tots ells m’han regalat alguna cosa.
- Núria Grabulosa
- Jordi Morella
- Rosa Arribas
- Begoña Acero
- P. Valls Casanovas
- Ramon Ribas
- Maria Codina
- Norberto Pfeiffer
- Antoni Susín
- ¿Casanovas? [No en recordo el nom, però em va fer feliç amb la suma de sèries.]
- Oriol Boix
- Javier Gil
- Ana Barjau
- Lluïsa Jordi
- Luis Sainz
- Marcos Ordóñez
[I l’humor. Me n’oblidava. Hi ha d’haver un cel especial per als professors que ho fan tot fàcil i encara et fan riure. Gràcies, Javier. Gràcies, Luis.]
Dissabte, 26 de gener
Llegeixo L’analfabeta, de l’Agota Kristof, el millor exemple que l’escriptura és comunicació i necessitat de fer-ho. Va poder viure sense llegir durant cinc anys (ella es pregunta com), però mai no va deixar d’escriure. Es podria haver quedat amb un francès precari, a la Suïssa d’acollida, però no: escriure és comunicar al món, i allà no li servia la llengua materna. Com una analfabeta, la Kristof –que als quatre anys ja llegia en hongarès–, va haver d’aprendre a llegir, i a escriure, el francès que a la fàbrica, al llarg de cinc anys, havia après d’oïda. Se’n va sortir. No va parar de fer-ho.
