Foto: Señor Hans
Connecto l’Ipod en mode aleatori i la primera que sona és la que més m’agrada dels Amics, Louisiana i els camps de cotó. Hi sou tots, en aquesta cançó. També l’àvia que ens deia No cuenten dinero delante de los pobres quan ens fèiem manyagues amb les nostres parelles en els dinars familiars. També l’avi que es va deixar un pulmó a les calderes d’un ballener que recorria el Pacífic. La mare, sempre. I el pare.
M’aturo, aquests dies, en les vides dels altres, no pas per no pensar en la meva, sinó per mirar d’entendre-la, o per reconciliar-m’hi. Demano al pare que em parli dels seus anys a Xile ara que la memòria encara no li esborra noms ni rostres. Llegeixo, amb un cert escrúpol de voyeur, les cartes de Gabriela Mistral a la seva amant, companya i amiga Doris Dana. Recordo l’estimat Nicolau Huguet, que just un mes abans de morir ens va rebre casa seva, a Es Migjorn, ens va oferir un meló boníssim i ens va dir Una vida dóna per viure moltes vides.
I descobreixo un pare valent que, vicari d’Es Migjorn als anys seixanta, es va negar a rebre Franco a la Catedral de Ciutadella. Retrobo una poeta de qui jo havia d’heretar el nom i que va atrevir-se a viure (i a escriure i a deixar escrit) l’amor i la passió (i la gelosia i el dolor i la dependència) que sentia per una jove novaiorquesa. Admiro l’home bo que va saber ser feliç al seu poble blanc i polit amb les petites coses fins al final, malgrat les morts que anaren degotant, indiferents, al llarg de la seva vida.
I jo que he tingut i tinc tanta i tanta por, i jo que vaig cremar els dietaris que delataven el meu amor, i jo que temo tant la mort de qualsevol de vosaltres.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
