Vint-i-set

Amics i amors de més i de menys, però envoltada de qui més estimo

Foto: Noah Silliman
Foto: Noah Silliman

Devia ser a mitjans d’octubre del dos mil onze quan, a la classe de segon de batxillerat científic, ens van fer anar a l’aula d’informàtica a mig matí. Les hormones cristal·litzaven suspeses en l’aire mentre sèiem amb aquell posat d’adolescent cansat recolzant les esquenes tendres sobre cadires de fusta verda incòmodes. Passejant la mirada entre els nostres caps, una psicòloga escolar ens explicava que el que faríem a continuació era un test en línia de trenta preguntes d’orientació laboral. L’objectiu, deia, era ajudar-nos a escollir la carrera que més s’esqueia als nostres interessos i així rebaixar, si era possible, l’ansietat anticipatòria terrorífica que precedia tot el procés ja-no-pre-sinó-post selectivitat.

Recordo el meu jo de disset anys responent les preguntes de forma ràpida mentre intuïa la diferenciació ciències-lletres en totes i cada una d’elles, i recordo fer-ho sent plenament conscient que el resultat contribuiria encara més a la dissonància que arrossegava des de feia mesos. Suposo que és per això que quan després de trenta interrogants a la pantalla va sortir un “periodisme o filologia catalana” en lletra Comic sans setanta-dos negreta no em vaig sorprendre. Suposo que és per això que tampoc em vaig alarmar quan la psicòloga va alabar la fiabilitat i la precisió del test, que se suposava que havia de ser una eina clau en la nostra presa de decisions a curt termini. Vaig apagar l’ordinador, vaig aixecar-me i vaig limitar-me a imprimir el resultat en un A4 de paper reciclat que vaig comentar a casa així com de passada i que es va perdre entre exàmens trimestrals i vacances de Nadal.

L’A4 de paper reciclat reapareixeria rebregat en una butxaca lateral d’una motxilla Eastpack taronja a ple abril del dotze en una reunió tutorial entre alguna llàgrima i el magma d’un estrès imposat, prematur i desproporcionat. Les setmanes que seguien seuria a la cadira davant la taula de la meva tutora, pares, àvia, amics i estimats amb la mateixa indecisió, la mateixa dissonància. La pressa m’estirava els turmells mentre jugava a balances entre l’A4 rebregat i el llibre de biologia que agafava de la biblioteca sempre que podia amb la por de qui pren una decisió incanviable i salomònica.

Mentiria si digués que recordo qui va ser perquè una de les coses bones que té l’estrès (si és que en té) és que et fa oblidar els moments en què ho has passat una-mica-molt malament amb un toc d’instint de supervivència darwinià que espanta, però devia ser a principis de maig que ho vaig sentir pel passadís de l’escola: “Quan cal prendre una decisió futura difícil, el més fàcil és tancar els ulls i imaginar com et veus al cap de, posem per exemple, deu anys. Tanqueu els ulls i no escolteu a ningú, va”.

I això vaig fer. I això vaig fer i aquí soc avui, deu anys després que el meu jo de disset surfegés un estrès titànic i hipertrofiat sense saber on aniria tot plegat.

I això vaig fer i m’hauria pogut equivocar, però sembla-que-no i aquí soc deu anys més tard, amb uns quants quilos i centímetres més i tones de vida a les espatlles que ni puc ni vull quantificar. Amb amics i amors de més i de menys, però envoltada de qui més estimo i amb balanç positiu excessiu de les coses més importants, que són les que no ho semblen.

I això vaig fer i aquí soc avui, a punt de fer-ne vint-i-set, sense perdre el somriure trapella, amb la sort a les mans i amb la certesa que el que vaig imaginar fa deu anys s’assembla cada cop més al que soc ara.

Nou comentari

Imagine
I hope someday you'll join us/ And the world will be as one
Més entrades...
ArticketBCN x Mariona Tolosa
Atracció per l'art
14 il·lustracions de Mariona Tolosa Sisteré, una de les il·lustradores convidades per ArticketBCN
Més entrades...