Els llums s’han apagat, han tret el pastís,
aplaudien els pares, els tiets i els amics.
Tots alhora, agrupats en un únic crit:
que demani un desig, que demani un desig.

Aniversari, Manel

Il·lustració: Marta Bellvehí



Tanco els ulls.

I et veig al fons de mi. Petita, qui et diria que un dia et faries gran. No t’ho acabaves de creure, oi? Quan t’estiraves al llit i et preguntaves quins amics tindries quan tinguessis 17 o 18 o 19 anys. Quan feies fotos amb els dits, i retrataves tot allò que no volies oblidar mai: l’habitació i la casa que vas deixar. Les escales que baixaves de tres en tres. Quan deies que al futur on soc ara dirigiries orquestres, o series càmera de tele, o criaries dofins, o faries una escola amb piscina. Quan reies fins a no poder més (que et feien mal les galtes i tot) o t’indignaves contra el rosa i les flors i els passadors. O llegies el Tintín i t’imaginaves travessant boscos i lluitant contra tots els mals del món. Perquè tu eres invencible. I els teus somnis, també.

Ets allà, estimada. Ja m’ho perdonaràs, que t’hagi (que m’hagi) oblidat tant.

Tothom canta. Però abans de bufar et demano per dins que tornis. I tu vens del passat, amb les dues mans juntes portes un grapat de confeti. Davant meu el llances al cel. Perquè és això tot el que podem fer: celebrar la vida que vivim. Que és tan teva com meva. Et brillen els ulls més que a mi. I veig tot l’univers que duus sota la samarreta, tan a prop de la pell. Com se t’arruga el nas quan somrius. Com et poses de puntetes per arribar al pastís.

Davant les espelmes, a cau d’orella, em demanes, com si no gosessis: ves, ves allà on vulguis anar, però deixa’m venir amb tu.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a novembre 06, 2017 | 23:16
    Anònim novembre 06, 2017 | 23:16
    Quina capacitat d'expressar les sensacions...enhorabona!

Nou comentari

Comparteix