Vint-i-vuit

És tot el que tinc i et dono: les persones que són a prop meu

Foto: Niklas Morberg

 
Cinc dies abans que arribessis em vaig fotre de cap per les escales. I mira, et rebo avui amb una mà enguixada, teclejant-te lletra per lletra i entrenant una paciència que no he tingut ni tinc.
 
Vaig embalada pel món, crec que és important que ho sàpigues, avui que comencem a viure plegats. Perdo coses sovint, de fet, veuràs que no tinc cartera, que el carnet de conduir ves a saber on és i que he de tornar els llibres a la biblioteca des de no sé fa quan. Ah, i acostumo a fer tard fins i tot a les cites que em venen de gust. També tinc per sistema prendre’m a pit les coses que potser no són importants, i és veritat que tanta intensitat em desborda, però no sé viure d’una altra manera.
 
Potser m’hauria d’haver presentat millor, ara que ho penso. Dir-te que soc forta, decidida, valenta. Però seria mentida: em moro de por d’amagat –digue’m si tremolar en silenci no és de covard– i abans que se’m trenqués l’os del dit petit ja s’havia fet malbé alguna part de mi.
 
Però espera’t. Això crec que t’agradarà saber-ho, perquè és tot el que tinc i et dono: les persones que són a prop meu. Són poques i les he anat trobant de mica en mica, d’aquí i d’allà. Són bones, saps? Van de cara i tenen una vista afinadíssima per veure el que no sé veure. Potser és el que et demanaria que cuidessis més. Perquè em volen així com soc, llegeixen el que no dic i tenen una destresa admirable per desembolicar els nusos mentals amb què jo mateixa m’enredo. I amb tot de fils a la mà, un diumenge qualsevol, em diuen: mira, aquesta ets tu. I no fan ganyotes.
 
Estimats vint-i-vuit, ja en tenim catorze a cada cama, qui sap si això vol dir que tindrem un any en què caminarem al ritme del que arribi. O si caurem i tu m’hauràs d’arrossegar a mi, o al contrari. Però deixa’m dir-te que així d’entrada tenim molt de guanyat: m’emociona saber-me estimada i saber que estimo el que tinc i faig. Que és una sort immensa estar viva i que encara ho és més sentir-me’n.
 
Vint-i-vuit, el que hagi de venir, viu-ho. Que ves a saber quantes coses caben dins d’un pronom. 

Comentaris

    Anònim Novembre 6, 2018 9:11 pm
    Que per molts anys poguem gaudir dels teus escrits, de la teva sensibilitat, i que siguis molt feliç :-) Eva
    Anònim Novembre 6, 2018 1:43 pm
    Ja no sé ben be si es que en realitat em coneixes, sense jo saber-ho, i quan escrius parles de mi en comptes de parlar de tu mateixa. Gràcies!
    Una del 1990 Novembre 5, 2018 10:21 pm
    Gràcies per regalar-nos cada 5 de novembre un dels teus textos. N'hi ha algunes que l'esperem any rere any per no sentir-nos tan estranyes...

Nou comentari