Viure profundament

És, també, un risc que hem d’estar disposats a assumir

Foto: Joshua Earle


Porta’m al racó que més t’agradi, encara que el tinguis desordenat, mal pintat, ple de pols en suspensió. Vull saber on t’amagues les hores que no trobes les majúscules per començar a dir. I després agafem aire i tombem pels carrers estrets, i enganxem-nos a les parets de les cases, per quan arribem a les places poder veure més oberta la vida.

La tos de la rutina ens cansa els pulmons, i la calor és un filtre que ho atura tot. Mentre passegem pel raval de mans i somnis, m’agafes i comences a córrer per sota les ombres que deixen els balcons. En un portal ample de l’avinguda, t’atures. M’abraces pel darrere, em tapes els ulls amb els teus dits de desert, i m’estrenys fort amb tot el cos.

Com anar descalç enmig d’una tempesta, és perillós viure profundament, amb la pell i amb el tacte, amb la pregunta i la paraula, en aquest món cobert per la crosta dura de la superficialitat. És, per damunt de tot, delicat. És, també, un risc que hem d’estar disposats a assumir, si és que volem fer dels nostres dies un lloc habitable, un espai alegre, una casa compartida.
 

Comentaris

    Anònim Juliol 29, 2020 12:06 am
    M'agrada el que dius de no trobar les ma juscules per començar a dir.l
    Gemmaxx Juliol 29, 2020 12:23 am
    Quina certessa, el risc de deixar_nos ser, per viure en intensitat d'instants de pell, de tacte i de nuesa, envoltats de la fragilitat i la vulnerabilitat tant pròpies de la confianca, i a canvi, l'ampit ple d'escalf tant reconfortant... de casa habitada i viva.
    Anònim Juliol 31, 2020 11:54 pm
    S’ha de llegir molts cops; amb un no n’hi ha prou. No perquè no s’entengui, sinó perquè s’ha d’assaborir.

Nou comentari

Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...