Foto: Alina Vilchenko
Foto: Alina Vilchenko


Us deu sonar: Rosalía ha tret nou disc aquesta setmana passada. Són molts els que no poden entendre l’èxit aclaparador d’un àlbum anomenat Motomami i que resa frases com te quiero ride como a mi bike. Són encara més els que l’aclamen i reivindiquen com a una mestra absoluta de la innovació en el seu camp, una artista descomunal. Suposo que és normal sentir-se perdut davant la novetat. No entendre un gènere musical que no has escoltat mai. Segundo es chingarte, lo primero es Dios. Entens la lletra però no entens l’idioma mentre assisteixes al prec i a les alabances de mig món, desconcertat igual que quan et topes amb un tuit que té cent quaranta mil likes i tu no li veus la gràcia. No dubtes que la té, saps que el curt de gambals ets tu. Per això no t’atreveixes a opinar; i fas bé.

Potser si l’haguessis sentit de petit, igual que vas sentir per casa en el reproductor de vinils de tons pares Leonardo Favio i Quizás simplemente te regale una rosa o The Platters i Only you… David Bowie, Rocío Jurado, The Clash són millors que Rosalía? No. Només són reconeixibles a les teves oïdes. Et sonen familiars. Et porten records. No vol dir que ara escoltis Rocío Jurado per casa, però no et molesta. En canvi sí que et molesta el trap. No entens per què adolescents i postadolescents van tot el dia fent sonar aquesta música que a tu t’ataranta com si fessin obres al carrer.

A casa meva sonaven Simon & Garfunkel, Beach Boys, Nana Mouskouri, Cat Stevens, etcètera. No és música de la meva època ni que jo escollís. (Jo soc més d’indi-rock-pop-folk, hi ha qui la troba una música xarona a hores d’ara, què hi farem.) Anem a modes i el que sentim en l’època en què absorbim coneixement com qui xucla musclos ens conforma els gustos i identitats que es quedaran sempre més donant-mos forma.

Sento per casualitat, allà on m’agafi, hello darkness my old friend, I’ve come tot talk to you again i sento que m’interpel·la, que m’ho diu a mi i torno a tenir deu anys i estic al menjador d’una casa que ja no és nostra descobrint la música lànguida i depriment que m’agradarà sempre més i em definirà mal que em pesi una mica. Potser si mons pares haguessin escoltat Chuck Berry jo avui seria una persona més alegre, qui sap.

Imagino que això passarà als fills de molts contemporanis d’aquí a uns quants anys, que escoltar Hentai o G3 N15 de Rosalía els recordarà la mare i només coses bones igual que a mi l’Amapola, lindísima amapola, cómo puedes tú vivir [sospir] tan sola.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Àngels Prat a març 22, 2022 | 14:26
    Àngels Prat març 22, 2022 | 14:26
    Bona refkexió
    • Icona del comentari de: Anònim a març 22, 2022 | 21:55
      Anònim març 22, 2022 | 21:55
      Molt bo,per recordar els vells temps.
  2. Icona del comentari de: Àngels a març 23, 2022 | 07:20
    Àngels març 23, 2022 | 07:20
    Els meus pares escoltaven Manolo Escobar, jo Lluís Llach la meva filla Sopa de Cabra i ara les meves netes a Rosalia. La música és vida, records i refugis i molt més.
  3. Icona del comentari de: Anònim a març 24, 2022 | 02:13
    Anònim març 24, 2022 | 02:13
    Motomami ! Necesito que algú m’ expliqui que comunica aquesta cançó. Llavors, poder, comparteixi l’ opinió de que aquesta cançó perdurarà en la ment dels joves quan siguin grans.
  4. Icona del comentari de: Anónim a març 24, 2022 | 02:14
    Anónim març 24, 2022 | 02:14
    Motomami ! Necesito que algú m’ expliqui que comunica aquesta cançó. Llavors, poder, comparteixi l’ opinió de que aquesta cançó perdurarà en la ment dels joves quan siguin grans.

Nou comentari

El piano

Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès
Comparteix

Tantes coses a fer

La vida és el que et passa/ mentre fas plans per tenir-ho tot lligat

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix