Foto: Hartwig HKD
Enciclopèdies ordenades de la A a la Z. Llibres de títols llargs que parlen del cor. La prestatgeria de fusta. El talonari de les receptes. Un rellotge dels d’abans que marca les vuit i setze minuts. Dues butaques de senyor.
Onze anys, i encara ara segueix sent la consulta, el passadís, la sala d’espera del doctor Farré. No t’ho creuries, els records es mantenen amb una quietud i una fidelitat exactes. Ningú ha gosat tocar-los. Potser perquè sembli que encara hi ets, que convius d’una forma amable, que no fa mal, amb cadascun dels dies que aquesta casa passa sense tu.
De tant en tant vinc. Quan l’àvia m’obre la porta –la vidriera segueix tenint aquella cortina brodada d’un blanc que ara es beix–, no puc evitar espiar els teus racons. Li dic: vés pujant al menjador, que ara t’atrapo. Jo, sola, et recordo amb tanta intensitat, que per un moment no és que m’ho sembli, és que m’ho crec, que hi ets. Que ha estat una mentida tot plegat. Que tornes d’un lloc profund i negre amb la teva mica de veritat.
I ara ets aquí. Davant meu. I no et veig però et miro els ulls. I et parlo, i m’escoltes. I em dius: seu aquí, en aquesta butaca, però arramba-la una mica cap a mi. Explica’m, així per sobre, com has crescut, què se n’ha fet, de tu. Confessa’m amb detall què és el que estimes, què t’omple, per quines coses vius i lluites cada matí.
Tot d’una t’aixeques, camines coix, com t’havia vist caminar fins que vas deixar de caminar. Encorbatat, disciplinat. Prim, amb els cabells fins i grisos, amb els ulls que veuen el que tanta poca gent sap veure: el que hi ha a dins, al fons. Els teus dits són fràgils però empenys amb decisió el pany. M’aixeco. Faig una passa enrere. Obres la porta.
La sala d’espera ara és plena. Dius, mirant la buidor: passi, vostè primer. I passa. I passaran. I jo me n’aniré al menjador. I quan torni, aquí seguiran sent, sempre, les vuit i setze.
1
0
