​Xampú anticaspa mentolat

Recordo totes les vegades que hauria pogut ser jo qui et digués t'estim

Foto: Annie Spratt


Que m’estimes, dius com qui no vol la cosa mentre t’embotones la camisa del pijama. T’estim. Què has dit. Que t’estim, que m’estimes, repeteixes, i aleshores m’incorporo del llit i t’abraço i ensumo la flaire mentolada del xampú anticaspa amb què et rentes els rínxols llargs des de fa com a mínim cent cinquanta-vuit dematins. T’expremo els omòplats tan lliures de partícules blanques i llavors m’imagino que tu ets jo i que jo soc tu, i només així, en aquesta hipòtesi de rols capgirats, soc capaç de concloure que deu ser lamentable dir t’estim a algú que com a resposta t’ensuma la flaire mentolada del xampú anticaspa amb què et rentes els rínxols llargs des de fa, com a mínim, cent cinquanta-vuit dematins. Jo també, vull dir. Jo també, les dents ben juntetes es disposen a proferir el so geminat i obert del jo que ha d’introduir el també. I tanmateix el cap du tanta estona entaforat en la plantació de cabells arrissats que decideixo que el ridícul ja està fet, que uns minuts més o menys no canviaran gaire res, que les reminiscències olfactives són ben intenses en aquest xampú de marca blanca. T’estim, t’estim, t’estim, la declaració ressona mentalment i miro d’atenuar-la com si fos la darrera tornada d’una cançó pop dels anys setanta. T’estim, sento molt endins, tant que sembla l’empremta llunyana d’una sentència escoltada fa temps, i llavors recordo totes les vegades que hauria pogut ser jo qui et digués t’estim com qui no vol la cosa, com qui ho diu perquè ho sap.

Els braços m’envolten sense convenciment, potser és que les abraçades estan dissenyades per durar els segons que separen la sentència ferma del dubte raonable. Jo també, jo també t’estim, t’estim, gràcies, i jo, les fórmules disponibles desfilen per la passarel·la invisible dels mots que guardo per a una ocasió especial. I ostres tu, però quina serà l’ocasió especial, si és que ets perfecte, si és que ho sap tothom, si és que fem tan bona parella i ets tan tendre i doblegues tan bé els calcetins i ets tan curós en tallar-te les ungles dels peus i la mirada la tens tan neta i els teus berenars són tan deliciosos i empres tan bé la llengua i les canes són tan testimonials i les dents tan blanques i la veu tan bonica i el moix i la casa i els regals i els detalls i tot això que tenim en comú i com de molt agrades als meus pares i jo als teus i si és que és tot tan meravellós i fabulós i ideal que em frustro cada vegada més i només desitjo apartar el nas del coi de cabells mentolats i fer-te un petó amb els ulls tancats per evitar la innecessària temptació de fixar-me en el signe d’interrogació que s’instal·la indefectiblement al final de tots els t’estim que hauria pogut dir-te des de fa cent cinquanta-vuit dematins i que ja és dolorosament evident que no em sortirà disparat dels llavis abans del matí cent cinquanta-nou.

Comentaris

    Anònim Març 14, 2021 7:41 am
    M'ha donat un cop d'ansietat.
    Anònim Març 12, 2021 9:52 pm
    M'encanta

Nou comentari