Foto: Jeffrey Czum
Com a experiment social, això que mos està passant d'aquí a un temps serà digne d'estudi. O potser ja ho és. Amb un mes i mig imagino que hem passat tots més d'una fase mental. Diuen que els esdeveniments que queden lligats a emocions intenses, ja siguen per a bé o per a mal, uneixen. Es creen vincles entre les persones amb les quals passes per situacions molt traumàtiques (i molt felices, però ara és evident que no és el cas).
No sé fins a quin punt mos hi acabarem acostumant o si va en contra de la naturalesa humana, això d'estar aïllats (físicament) de la resta de la societat. És com si, per dins, les ganes de xerrar i riure amb altra gent mos volguessen esclatar igual que fa la primavera amb les plantes aquests dies, però estem confinats. Ara em sorgeix el dubte de si una planta tancada en una habitació fosca floriria igual, per més abril que fos.
Potser és per això que quan hi ha concert de bandes als balcons del meu poble pugem ma mare i jo ansioses com dos gossets quan los amollen al terrat que dona al darrere per escoltar els veïns tocar el pasodoble del dia des de les seues cases. Som cinc famílies les que mos veiem les cares mentre els músics toquen. (Natros només vam poder aportar uns altaveus a la causa perquè se senti fort la ràdio local des de la terrassa del mig per coordinar-se els tres músics, perquè de ritme, a casa nostra, no en tenim.)
Amb alguns fa anys i panys que som veïns i mai havíem tingut el vincle que tenim ara. És estrany com hem arribat a valorar aquells minuts de pasodoble amb unes persones amb qui per casualitat compartim veïnatge. Mos preguntem com ho porteu, intentem fer algun comentari graciós per fer-mos riure, mos somriem, donem les gràcies als músics i mos diem fins al pròxim dia de concert. I això és tot, això és prou. Conscients que els dies que estem passant ara seran titllats d'una època, i que els personatges amb qui haurem compartit protagonisme en aquesta pel·li estranya hauran estat els veïns.
La setmana passada va ser Sant Jordi, ja ho deveu saber, i com que les llibreries estan tancades, la veïna em va preguntar si tenia una Gina per casa per poder regalar-lo a sa filla. Va ser l'únic llibre que vaig signar en el meu primer Sant Jordi com a escriptora. La meua veïna no ho sap, però allò em va fer més feliç a mi que a ella.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
