Foto: Basheer Tome
De joveneta sempre havia imaginat que a la vida viatjaria molt i sola i per feina. M’hauria d’allotjar en hotels de ciutats estrangeres i per la nit en freqüentaria el bar, amb aquells terres de vellut vermell i la barra de fusta antiga en semicircumferència. Em demanaria una copa de vi que m’afilés la llengua i practicaria els idiomes que sé amb desconeguts, homes i dones que viatjarien per feina com jo, a qui no tornaria a veure mai més. Una mica com un guió de Woody Allen.
Viatjar i sola, sí que ho he fet. El que passa és que lluny del glamur i el misteri que suscita el fet que qualsevol-història-interessant-podria-començar-amb-una-dona-jove-i-sola-al-bar-d’un-hotel, com a les escenes en què tothom beu whisky amb gel o bloodymarys i la llum és baixa, més aviat sembla que els guions de la pel·li de la meva vida els hagi escrit el guionista de Padre de familia, el Seth MacFarlane.
Per exemple: com vaig acabar jo cantant cançons tradicionals gallegues mentre bevíem cava amb un grup de senyores i senyors que devien treure’m entre vint i quaranta anys al voltant de la taula d’un bar fosquíssim ves a saber on de Madrid, no m’ho facis dir, perquè encara no ho entenc ara. Suposo que en algun moment em devia semblar una bona idea acceptar la invitació que em va fer un perfecte desconegut que aquell matí m’havia ensenyat una habitació per llogar a casa seva. “Vente, es superdivertido.” Vull dir, què podia sortir malament sabent que no tolero el cava, em moro de vergonya entre un grup de gent nova i canto com el cul.
Estava tot orquestrat per un senyor gran amb la melena blanca que es feia dir príncipe Galín de Galicia i que presumia d’haver posat lletra a l’himne de la seva comunitat autònoma. Portava un cedé i tot. Jo vaig acabar vomitant al lavabo i marxant-ne acte seguit al ritme d’un moonwalk sense acomiadar-me de ningú. Pensava que mai no en quedaria constància però, en un gir inesperat del guió, no fa tant, un vespre que estava sopant una truita a la francesa amb dos trossets de pa amb tomàquet a la cuina de casa ma mare, mentre miràvem plegades un programa d’aquells de nens que es converteixen en Francisco o Camilo Sesto i canten i fan por i angúnia a la vegada, uns cinc o sis anys després que s’acabés la meva trifulga madrilenya, em va trucar el senyor príncipe Galín de Galicia per convidar-me a sopar. Es veu que li vaig donar el telèfon o jo què sé. En qualsevol cas, aquí em tens explicant-ho perquè ara mateix me la bufa.
Igual que tantes altres coses que quan van passar hauria preferit que em xuclés la terra i ara més aviat em moro de riure en recordar-les. T’ho diu algú a qui van venir a avisar en una discoteca que no rigués gaire perquè les fundes que portava a les dents no brillaven amb la llum de neó i semblava que me’n faltessin dues. Algú que es va perdre el primer dia de classe d’universitat perquè el primer cop que agafava un bus urbà en la seva vida, va tenir un accident. I també es va perdre el primer dia de classe de segon d’universitat perquè va haver d’anar amb la poli a buscar el cotxe al fons d’un barranc. Algú que, d'Erasmus, ha hagut de pronunciar la frase en anglès “no ens podrem besar més perquè et podries empassar les meves dents, que les porto soltes”. Algú a qui dues o tres vegades l’any li pregunten si controla els esfínters i ja contesta espera que ho comprovo.
Hauria preferit que fos Woody Allen o fins i tot Wes Anderson qui dirigís la meva vida, però mira, el Seth MacFarlane és un tio molt divertit.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
