Què t’enduràs. Què deixaràs enrere. Aquesta és potser la primera pregunta que t’assalta quan has de fer una mudança. La roba que fa cinc anys que no portes i no vols llençar per si de cas (per si de cas un dia t’aixeques sent una altra persona a qui li ve bé posar-se una jaqueta roig cridaner). La tauleta que arrossegues des del pis d’estudiant, les figures de decoració que no signifiquen res, els quadres massa vistos. ¿Tantes carmanyoles, de debò? L’olla repetida que no fas servir mai. Les plantes que no cuides. La cadira coixa, el matalàs vell, el coixí incòmode.
Parlava amb uns amics l’altra nit en un sopar inaugural (un altre clàssic de les mudances, esclar) sobre les pors de fer passos en fals a la nostra edat, edat en què uns quants ja han creuat la barrera de les decisions irreversibles dels fills, casa, casament, i d’altres no acaben d’estar-ne segurs, potser encara volent allargar la “joventut”, la “llibertat” o potser no interessant-los del tot la proposta. El cas és que vam acordar el tòpic que el temps passa i arriba una edat en què el que no has fet potser ja no ho faràs. (Jo no vaig anar d’interrail als vint anys i m’atreviria a assegurar que ja no ho faré).
Aquesta és la desena mudança que faig a la vida, i crec i espero que serà l’última. És una sensació nova. Fins ara sabia del cert que cada lloc on he viscut era temporal (pis d’estudiants, una temporada a fora, ara un pis a Barcelona, ara un altre, i encara un altre, ara una relació frustrada i torna a canviar de pis, i canvis i canvis i més canvis), però aquesta vegada és diferent.
Des del menjador de casa veig pasturar un cavall que comparteix estable amb gall i gallines. Escolliré les olors a través de les plantes que hi plantaré, amb permís del camp d’alfàbrega que s’estén abans del cavall. He salvat quatre mobles, un sabater, un piano, tres plantes, cinc quadres.
Suposo que això és el que salvaria, el que m’he endut: la meva família. I enrere han quedat les pors, etcètera.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
