Foto: Jenna Carver
De menuda sempre havia volgut tenir una tenda de campanya a l’habitació, una d'aquelles casetes dels indis, fetes amb una tela i sis pals, com per amagar-se el doble: dins de l’habitació, dins la tenda. I si l'hi haguessin deixat dormir en un sac de dormir, encara millor: trobeu-la dins l'habitació, dins la tenda, dins del sac.
El que passa és que ho va saber tard, que sempre havia volgut allò, perquè no ho havia vist mai enlloc. Però recorda perfectament el dia que ho va veure en una pel·lícula, llàstima que ja era una xiqueta de vuit anys, massa gran com per demanar una cosa així als pares.
Un lloc petit i privadíssim on fer-hi cabre llanternes que il·luminen llibres i secrets només confessables a la millor amiga i preguntes importantíssimes anotades a la llibreta dels dubtes. Si la mare plora pot ser que sigui per no res? Si el monstre de la pena és blau, per què el cel més trist és de color gris. Si es poden dir paraules que no sé què volen dir.
L'únic que li queda, ja d'adulta, d'aquell desig de desaparèixer entre llums de colors, coixins i llibretes de preguntes sense resposta, és que de tant en tant, només els dies que cau una pluja injusta, li agrada amagar-se dintre el nòrdic, cap i tot, i que aquell dia el món no sigui cert. I la llibreta dels dubtes, això també, que ara fa a la vegada la funció de llanterna, a l’apartat de notes del mòbil. Arriba el moment que ens fem grans o em sentiré indefensa sempre. Quina olor farà aquest maig. Si és possible que no em vegi ningú si em quedo molt quieta.
Fa dues hores de rellotge que està asseguda a la punta del llit mirant per la finestra aquesta lletjor de temps, amb el plor atrapat al pit. Preguntant-se si això és motiu suficient per plorar. Si no deu estar fent-se la víctima quan vol plorar perquè fa dies que plou, perquè es cansa de seguida, perquè duu un llençol mullat enganxat a la pell. De quin color dius que era el monstre que s'ha menjat la primavera?
Com podien saber els pares que volia una tenda dels indis si no ho sabia ni ella. (Per sí o per no, ara ja en té una de mirada per internet.) Com explicarà que podria ensorrar-se el món enllà de la finestra i continuaria escoltant la veu a la pena. Qui la creurà quan expliqui que la tristesa se li asseu a la vora cada dematí i pinta núvols al paisatge. I la tristesa pronuncia una paraula impecable, li repeteix un desig prenyat de bons propòsits i, en canvi, un buit al ventre com una casa de pagès, com una cambra buida, com un crit en el buit molt llarg.
Si aquesta part de mi que sempre està sola continuarà sola sempre. Si seguiran els peus freds, el nas gelat –ell li deia que el nas fred era senyal de salut, però ella no s'ho creia–, si continuarà el cor tibant. On està el llindar del victimisme. I encara espera l’amor a l’altra banda de la nit.
El matí fa estona que no l’espera. Els buits li fan venir ganes de plorar, però només en són ganes. Farà mai ventre aquest melic? Si és cert que l'amor sap perdre. Per què mor la gent que ens estimem. Per què no mor l'amor que no ens estima. Ulls a la finestra, encara a la punta del llit. Si es pot enyorar algú que no conec i dir paraules que no entenc.
No té motius per plorar. Per això té el plor atrapat al pit.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
