La vida és com anar en bicicleta: si t’atures, caus. No sé qui deia l’altre dia per la tele que aquest era un aforisme de Moisès Broggi. Vaig pensar que una mica tenia raó. Passa que, que bé, quan t’atures i tens temps lliure, eh. Doncs no. Resulta que quan t’atures, ja sigui perquè t’has quedat sense feina, o perquè t’ha baixat la feina i no saps si tornarà a pujar, o si t’has hagut d’agafar una baixa (si és que et pots agafar baixes), o per una qüestió tan feliç a priori com unes vacances pagades (si ets dels que té vacances pagades), és molt possible que t’agafi una mena d’angoixa. Com quan vas corrents i pares de cop, que es veu que si és tan dolent. Hi ha gent que sempre es posa malalta per vacances.
Escric això un diumenge al matí des del menjador de casa meva. Fa sol i per la finestra entren rondalles que deuen cantar per la plaça del mercat del meu poble. Voldria fer tantes coses aquest matí que ja sé que no me’n sortiré: escriure aquest text, posar una rentadora (o dues, que avui la llum va “barata”), avançar feina d’aquesta setmana que vindrà perquè tinc por de no arribar-hi. En canvi, la vida sembla un lloc tan agradable, allà fora.
Al final sempre és un problema de diners: si aquest tema no et preocupa, ja tens molt de guanyat. Pots dir ara estaré un parell de mesos aturat per reflexionar, per veure cap on vull anar, per pensar. Per viure. Com un parèntesi, com un impàs. Però no ens enganyem, qui pot fer això? Algun malcriat, pensaríem per a nosaltres si algú ens ho plantegés.
Aquest estiu per temes de feina em vaig aturar una mica. Forçosament, vull dir. I em va entrar una angoixa tan gran davant la possibilitat de no ingressar prou diners que no us penseu que em vaig llençar a la sorra de la platja i vaig dir l’estiu és meu. Em vaig matar a buscar-me, com diuen els tipus durs, la vida, i ara no tinc temps d’anar a escoltar les rondalles. Potser es referia a això, el doctor Broggi. Si t’atures, caus. Tot i que una volta al dia amb bicicleta per la voreta del riu també vol dir aturar-se, i bé que ens aniria.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
