Mais moi, si j'étais un oiseau, j'irais danser sous l'orage
Je traverserais les nuages comme le fait la lumière
J'écouterais sous la pluie la symphonie des éclairs
La meva llista de cançons preferides de Spotify es remunta al 2016, inclou 475 temes fins avui i resumeix èpoques senceres d’esdeveniments, moments vitals, companyies, llocs i estats d’ànim com cap altra cosa és capaç de copsar. Ni tan sols els textos. La música és física, més palpable, com un aiguat, et cau a sobre, t’amera i et canvia.
Hi ha grups de cançons que he exprimit en bucle en el passat i ara ja no les escolto mai llevat que vulgui reviure o remoure aquells espaitemps exactes. Els recordo tots. Perquè totes aquestes cançons, no sé com dir-ho, les he fetes servir amb un propòsit, tot i que no he sabut quin fins més endavant. Per consolar, per acompanyar, per sentir amor, per emocionar-me, per córrer, per pensar. Hi ha les cançons de quan vivia a la platja i volia deixar el nòvio i desfer camí i estava trista i preocupada (good feeling will you stay with me just a little longer?), i les de després, les de l’època en què vaig tornar a Barcelona i vivia sola en un àtic menudet i ja era una mica més gran i em sentia desubicada (how’s forever been, baby?), les cançons de la remuntada, les del nou enamorament (que ve l’amor, que ve l’amor com un exèrcit de timbals), les de la tornada al Delta i el naixement de la filla (bon dia, bon dia, bon dia al dematí). Assumeixo que és la música que m’ha demanat el cos en cada moment.
Em costa molt trobar una cançó nova o una que no hagi “gastat” fins ara i que m’agradi o que més aviat sigui el que necessito en el moment que m’ocupi, que vibri en la freqüència exacta amb què vibro jo ara mateix, no sé com dir-ho. A l’època que estic vivint ara, encara no sé com la catalogaré d’aquí a un temps però sí que sé quina cançó me la recordarà: es diu Black Friday, de Lost Frequencies i Tom Odell. (I wanna be happy, could you show me how it's done?).
Doncs bé, tot això ho explico perquè m’ha passat una cosa al·lucinant. (En realitat no m’ha passat res, no he sortit de casa, més aviat m’han passat coses per dins.) Mirant per stories com la gent ha anat al Primavera Sound aquest cap de setmana he descobert una artista que no sabia que existia. No sé com se m’ha pogut passar. Bé, sí: darrerament les meves labors de mare abnegada i treballadora em deixen poc marge per estar a l’última de tendències, suposo que deu ser això.
Tornant al Primavera Sound: L’Anna Guitart va publicar a Instagram que hi havia anat només per ella. I sense saber-ho va obrir les cortines des d’on va sortir disparada una fletxa per travessar-me el tòrax. I vaig mirar el vídeo de quinze segons una vegada i una altra i al cap d’una hora ja em teníeu llegint-me tot el que hi havia a internet de Zaho de Sagazan (que, per començar, té un nom fabulós), una dona de vint-i-cinc anys que és una diva absoluta natural, una noia que va convidada a un programa de France TV en samarreta, que per actuar davant de milers de persones es fa una cua baixa amb les mans, com la que et podries fer tu per netejar els vidres de casa, que balla com si no la mirés ningú, que s’escapa als estereotips i sembla que no busca més que fer el que li agrada a ella. I les lletres, i la música, i la veu, esclar.
Bé, com deia, gratant en la història d’aquesta noia que de sobte em tenia hipnotitzada, m’adono que un dels seus referents, l’artista pel qual va decidir aprendre a tocar el piano per poder canalitzar tot allò tan gros que sentia i no sabia què fer-ne, igual que ho feia ell, és Tom Odell. I ara són amics i col·laboren amb algun tema. I de sobte es tanca el cercle. I could watch forever while you shine on everyone, que diria ell. Meravellosa coincidència, aquesta que a mi només em passa per dins.
"Basorèxia" és una paraula que no surt al diccionari i que, per tant, dona marge a la flexibilitat. Maria Climent hi explora temes com l'amor o la vulnerabilitat, partint del desig de besar com a metàfora de les necessitats emocionals humanes.
