De vegades em pregunte quin sentit té que entenguem el temps com un fenomen lineal si, en realitat, els fets que el nodreixen solen succeir-se de manera circular. Vull dir. Hi ha com una mena de desajust entre la seqüència temporal d’un present que transcorre sempre cap endavant i la desviació en bucle de les històries que omplen aquest present que va esdevenint futur. Hui és posterior al que ja ha passat però el que vivim no necessàriament ens situa en un plànol més avançat.
Igual el que em passa és que he d’anar al metge.
Però, abans d’anar-hi, intentaré fer-me entendre. Ara mateix: estem a 2025 i 2025 és posterior a 2012 però, no obstant això, al 2012 ja sabíem que les bombolles immobiliàries acaben malament i, en conseqüència, ens situàvem en una casella més avançada que l’actual, quan estem assistint de nou a l’enèsim auge del totxo. Físicament, el calendari ens empenta cap al futur però la construcció dels fets, en aquest cas en matèria socioeconòmica, ens arrossegue cap a un passat que mai s’acaba de tancar. No hi ha una conclusió, no hi ha un punt i final.
Un altre exemple que se m’acut. Quant a feminismes. És 2025 i ens estem veient obligades a retrocedir quatre dècades i repetir els mateixos discursos que feien les nostres mares i les nostres àvies als anys 80: treballeu, tingueu ingressos propis i no depengueu de cap home. ¿El motiu? Hi ha un subsector femení –un subsector que representa que va en augment– que ha decidit desviar-se de la línia de progressió per a retornar-nos al model de mestressa dels anys 50.
¿I què me’n dieu dels genocidis? Al 1945 es va dir: mai més permetrem un fet tan terrible. I a partir d’ací el temps va avançar en línia recta com sempre havia fet però les històries que es van abocar dins d’aquesta línia recta van degenerar en una espiral de retrocessos. Després d’un memorial per les víctimes hi ha hagut un nou genocidi i després del nou genocidi hi ha hagut un nou memorial per les víctimes i així, successivament, la realitat ha evadit la lògica de l’evolució per a serpentejar durant dècades entre Auschwitz i Gaza.
La nostra civilització ha concebut el temps com un miratge d’avançament, una línia estricta i inamovible traçada amb un regle. Però, a la vegada, ha engendrat els fets al recel i segons la fam del moment, com si la humanitat fora un adolescent fins al cul de marihuana que ara s’empassa un paquet de Donetes i d’ací cinc minuts està rosegant un fuet a mos redó. Aquesta bretxa entre continent i contingut no tindria més importància si no fora perquè ens condemna a totes i a tots a un estat de desmemòria permanent.
La nostra ment, empesa pel consens d’un temps en format lineal, entén el futur com un horitzó que fa olor de nou, com un escenari per estrenar. El clàssic this time is different, que és el que diuen els capitalistes cada vegada que ens volen colar una estafa inventada fa un segle però a la qual senzillament li han canviat el nom. En termes generals, com a societat, ens falta la provisió d’eines que ens resulten útils per a detectar les fuetades d’una història que fa saltirons en el temps.
Com a periodista, i així a mode de prova pilot, el que se m’acut que podríem fer és incorporar els criteris de circularitat al tractament de la informació. M’atrevisc a llençar una proposta:
“Bon dia, Catalunya, és dilluns 26 de maig. Pels qui us acabeu d’aixecar, heu de saber que el govern d’Espanya apropa postures amb el principal partit de l’oposició per a reformar la llei del sòl. Els objectius són reduir la burocràcia i ampliar el sòl disponible, exactament els mateixos que van guiar el desarrollismo franquista, el procés de turistificació del litoral i la bombolla immobiliària dels dosmils. Compte amb tot el que signeu a l’interior d’una oficina bancària, podeu acabar dormint dins del cotxe”.
“Bon dia, Catalunya, és dimarts 27 de maig. Pels qui us acabeu d’aixecar, heu de saber que proliferen els perfils d’esposes tradicionals que adoctrinen les dones en l’abandonament de la vida pública i laboral i el retorn a la vida domèstica. Aquesta experiència ja l’hem viscuda moltes vegades i sempre acaba malament. Repetim: sempre acaba malament. Hi ha un fantàstic llibre de Betty Friedan, La mística de la feminitat, on s’explica tot. No caldria que n’haguérem d’escriure un de nou”.
“Bon dia, Catalunya, és dimecres 28 de maig. Pels qui us acabeu d’aixecar, heu de saber que la població de Gaza està sent genocidada a mans de l’estat d’Israel. El que està passant allà és el mateix que va passar al III Reich, a Ruanda, a Srebrenica... I que vam jurar i perjurar que no repetiríem. Hi ha gent que veu aquest genocidi amb bons ulls, esclar, sempre hi ha molta gent que veu els genocidis amb bons ulls. Potser els memorials haurien de començar a incorporar un rètol ben gran i lluminós amb els noms de totes les deixalles humanes que de seguida diuen que sí a matar gent innocent. A vore si així aconseguim al menys posar punt i final a aquest bucle de la història”.
¿Com ho veieu? ¿Creieu que el comte de Godó em comprarà la idea?
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
