Diguem que fins als vint i pocs anys la vida de la majoria de persones que no formem part de l’Opus transcorre de manera similar. Superem les tares de l’adolescència, cursem algun estudi i un dissabte d’agost a les sis del matí ens estem menjant els morros amb el fill d’un alcalde del PP. De fons sona soldadito marinero conociste a una sirena.
Però arriba un moment, i jo reconec que a mi aquest moment em va atropellar, en què la gent del teu entorn de sobte comença a parlar en plural, “nosaltres sí que podem anar a la paella del diumenge”, i als pocs mesos et diuen també en plural que se’n van a viure junts: “Ja vos convidarem al pis”. I un dia t’arriba una invitació de boda espantosa amb un número de compte bancari i dos anys després et diuen que als Pics d’Europa en van anar dos però en van tornar tres.
LOL.
L’emancipació de les classes treballadores i, més en concret, l’emancipació de les dones de classe treballadora ha afavorit un trencament en la manera convencional d’entendre la vida adulta. Moltes de nosaltres ja no volem un senyor al costat o igual sí que el volem, però no necessàriament per a sempre, i pot ser que ja no desitgem ser mares o pot ser que desitgem ser-ho però en solitari. I al llarg de la vida ens ajuntarem i ens separarem i no passarà res perquè mai hem projectat trobar el príncep blau ni asseure’ns amb ell a menjar anissos.
Ara per ara, hi ha un ventall molt ampli d’opcions que hem fet brollar i que seguim fent brollar als marges de la família tradicional. En aquest sentit, la sensació és fantàstica perquè nosaltres podem viure escollint tot allò que les nostres mares i les nostres àvies no van poder escollir. Però aquest camí alliberador no sempre és pla ni golut. Les que protagonitzem trajectòries alienes a l’hegemonia familiar acabem patint una síndrome que jo he batejat com la síndrome de la senyora sitcom.
Les dones, joves i grans, amb síndrome de la senyora sitcom tendim a ser infantilitzades i observades amb descrèdit per la resta de la societat. En no estar casades ni tindre fills se’ns aparta de les preocupacions naturals de l’adultesa canònica. Les teues amigues esposes i mares queden i s’expliquen que estan esgotades perquè tenen un marit inútil i un fill amb còlics i llavors apareixes tu i dius que acabes de demanar una beca Leonardo per a anar al Sudan o que t’has apuntat a ballar forro i és ací quan intueixes que estàs provocant un curtcircuit en la conversa.
“¿Però què fa aquesta noia? Com de perduda està. Hauria de madurar. Ja no tenim edat per anar viatjant pel món ni de ballar a la refregada amb brasilers d’esquenes generoses. Pobreta. Quina perspectiva més caòtica i més inestable que té. No ho voldria jo, això. Mira que el meu Genís té les seues coses i des que he sigut mare que ja no em posa calenta però tot i així estem pujant un projecte de vida que és el que ha de ser”.
La majoria de persones adultes normatives ens fa sentir a la resta com si fórem unes desperdigolades sense remei. Al seu costat, la meua vida sempre és una ocurrència, un continu temporal fruit de la immaduresa i de la indecisió. Soc Phoebe Buffay contagiant-li la verola a un amant que viu a un submarí o Samantha Jones fugint de la casa d’un rotllet septuagenari perquè ha vist que li penja el cul.
Els heteroploms de cadascun dels meus espais m’observen i segurament m’escolten i, per molt que es pensen moderns i progressistes, em jutgen perquè el que estic fent, en part, és desquadrar les seues creences nacionalcatòliques (creences nacionalcatòliques que ells estan convençuts que no tenen). A partir d’aquesta actitud, l’imaginari comú de la societat s’encarrega d’atorgar-nos menys entitat vital a les dones que són com jo. Som el personatge accessori que fa gràcia i que farceix però que mai és vist com un ésser complet.
Crec que la síndrome de la senyora sitcom també actua com un terra enganxifós en les nostres trajectòries vitals. De totes bandes ens arriba el missatge de com hem de ser, dones professionals però també esposes i mares, i les realitats que escapen al mandat encara sobten en la majoria de cercles socials. Sovint som nosaltres mateixes les que ens empentem les unes a les altres a fer “el que és correcte”, que és seguir escenificant una vida eminentment domèstica. Una vida domèstica que no deixa de ser, en el fons, una vida domesticada.
"Beneïda sou vós" és una secció en què Emma Zafón parla sobre feminismes, masculinitats i models relacionals.
