L'avi em comprava els tebeos i les ensaïmades de tres en tres. El matí que em vaig deixar a l'autobús el cistellet de vímet amb la carmanyola, l'avi es va presentar a l'escola abans de l'hora de dinar, havent recuperat el cistell de la caputxeta urbana que tenia per neta. L'avi em duia al circ i al parc d'atraccions de Montjuïc. Avui veuràs la dona més alta del món amb l'home més baix del món, em deia: la Mary Santpere i el Torrebruno. L'avi era la persona més alta del meu món i em sentia protegida al seu costat.
Això va ser així durant onze anys i mig, abans de la primera embòlia. Els ulls en blanc i la bava que cau i l'hospital i la sorpresa: fins i tot l'avi es pot trencar. I ja per sempre el pànic que li agafés un segon atac justament un divendres, el dia que el meu germà i jo anàvem a dormir a casadelsavis, que no era una casa sinó un piset del Poblenou. El pobre home estossegava i se'm disparaven tres-centes catorze alarmes. Mentre feien el concurs de la carbassa me l'anava mirant de reüll, per si quedava inconscient o es moria allà assegut. Símptomes de l'infart cerebral, un dos tres, responda otra vez. L'avi Llorenç se m'havia encongit de cop.
Encara va viure uns altres onze anys i mig, després de la primera embòlia. Però durant la segona part de la meva vida amb ell, l'àvia era jo.
"El dia que" és una secció d'Eva Piquer il·lustrada per Cristina Losantos que rescata dates assenyalades de la memòria de l'Eva.
