Foto: Vinoth ChandarEstàvem l'Elies i jo allà, jugant, però jugar és quedar-se immòbil, perquè juguem a ser indis, i els indis esperen els seus enemics amb molta calma, així que estàvem amagats rere la palla, per si passava un cotxe i podíem sortir fent el crit dels indis. Normalment els veïns ens reconeixen i ens diuen adéu amb la mà o ens envien missatges per a la mare o el pare, i això és perquè no entenen que som indis, així que a la tarda ens hem posat tot el que hem trobat al cap, lligat amb una corda, perquè semblessin plomes d'indi. I quan ja ho teníem tot preparat, no passava ningú. Ningú vol dir ningú, i l'Elies i jo començàvem a tenir una mica de fred però no ho volíem dir a la mare perquè estàvem convençuts que quan arribés el moment, seria molt divertit perquè portàvem les plomes i ningú s'ho esperaria. Jo estava preocupada perquè la mare sempre em fa entrar abans a mi que a l'Elies perquè em poso malalta més ràpid que ell, que és fort, molt fort, i estava allà ajupida resant i resant perquè la mare no digués el meu nom, però al final l'ha dit: —Cap a casa!
I m'he posat a plorar perquè si us plau volia quedar-m'hi, almenys fins que passés algú, i la mare ha dit que cinc minuts, i que si en aquests cinc minuts no venia ningú, cap a dintre. Hem dit que sí perquè no teníem alternativa, i l'Elies m'ha dit que no plori, que els indis no ploren, i m'he eixugat les llàgrimes de la cara amb la mà i he dit que tenia raó, perquè l'Elies gairebé sempre la té. En els cinc minuts no ha passat ningú, ni Déu, com diu el pare, i la mare ha tornat a sortir i només veure-la m'he posat a plorar perquè ja no em deixaria estar-m'hi més, i l'Elies ha dit que els indis no ploren i he intentat parar però no he pogut, i la mare m'ha agafat el cap i me l'ha posat contra el seu ventre i li ha dit a l'Elies que els indis també tenen mares, i que en dos minuts ell també entraria cap a casa.
La mare m'ha canviat tota la roba perquè ha dit que estava humida i que després em refredo i em passo una setmana al llit, i que quina tonteria és aquesta de jugar quiets, si almenys ens moguéssim, no ens congelaríem tant. Abans d'acabar de vestir-me amb el pijama net i sec i calent, l'Elies ha entrat a casa plorant perquè havia passat una bicicleta i ell ha sortit com havíem quedat, i quan ha començat a perseguir-la, ha ensopegat amb no sap què i ha caigut i s'ha fet una ferida a la cama, i li he volgut dir que els indis no ploren però quan veig sang no puc parlar perquè si parlo em marejo.
"Els fills dels altres" és una secció de contes de Jenn Díaz on hi ha pares, mares i fills.
