Foto: lauren rushing
Vam descobrir que ens fascinava a tots dos, te'n recordes?, quan teníem quinze anys i no feia tant temps que havíem començat a enamorar-nos en secret, per separat però inevitablement junts, de noies fugisseres i inabastables, de somriures eteris. Ens ho vam dir un dia que et vaig sentir cantar-la, no hauria dit mai que t'agradés aquesta cançó, Envia'm un àngel que sigui com tu... Ens crèiem tan diferents i en canvi érem el mateix, cadascú en el seu món cercant, amb una barreja d'entusiasme i d'angoixa, maneres de descobrir-nos i de dir-nos, cadascú en el seu planeta absorbint els acords d'aquesta cançó que ens feia somiar àngels impossibles.
M'agradaria preguntar-t'ho, si encara ho demanes de vegades, a ningú o a tot, envia'm un àngel que em recordi a tu, envia'm un àngel quan callen els records i tanmateix a casa totes les ombres perfilen dolors antics. M'agradaria preguntar-t'ho només pel gust que em diguis que sí, que continues somiant àngels i que venen de vegades sense que ho demanis. No deixaria de mirar-te fins que absorbís tota la llum que se t'escaparà pels ulls mentre tornes a taral·lejar la cançó i per un instant ets tu essent jo al mateix temps, i se'ns esborren els límits i soc jo la que et diu que sí, que encara somio àngels, i que venen de vegades sense que ho demani, i canto la cançó amb la teva-meva veu. Tots els àngels que han vingut, i que encara venen, tenen el color de la teva ànima –verd maragda, blau de mar–. S'assemblen a tu, em recorden a tu. I camino darrere les teves passes, sempre d'esquena al futur.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
