Foto: Mitya Ku
Prometo no posar-me mai més cap límit. Assumir la llibertat. No tornar a estimar mai més cap cadena.
Prometo no oblidar-te mai. No renegar mai de les estones menudes i boniques que ens van fer còmplices. Prometo desitjar que m'escriguis, encara que no hagis de tornar mai més, i somiar que et llegeixo, que em parles, que m'estimes. Prometo estimar-te un altre cop en la propera vida.
Prometo no tenir por mai més de perdre de vista la costa. Tornar al bell mig de l'oceà, oblidar la terra, deixar-me lliscar coberta avall. Prometo no aferrar-me enlloc.
Prometo ser. Ballar tota nua al pati de l'escola de les monges, sota la pluja, i no escoltar mai més cap escarni. Prometo riure fort i aprendre de cridar. I no destruir mai més cap prova. Qui volia acusar-me?
Prometo continuar buscant penyores per tots els racons de la cambra, fins que ja no calgui. Prometo tornar a estimar així (i només així).
Prometo confiar perquè estimo, no estimar perquè confio. Continuar a la trinxera. No renunciar mai a una altra abraçada d'aquelles.
I no faré cap més pregunta, senyoria.
*text publicat al blog La vida té vida pròpia.
"La vida té vida pròpia" és una secció en què Sònia Moll parla del que vol, del que li passa pel cap i pel cos.
