Foto: Caju Gomes
La Clementina va conèixer el Naranjo un diumenge de mercat tan alegre que només podia ser de color vermell, groc i taronja. El sol s'havia tornat exhibicionista després d'uns mesos de sortides tímides, agorafòbiques, i les fruites i les hortalisses omplien les paradetes amb les seves textures llises o dures o bonyarrudes, i amb una flaire ara àcida, ara dolça.
La seva padrina materna, que també es deia Clementina, li havia dit una vegada que estava destinada a una vida fruitosa, i la Clementina, que aleshores tenia vuit anys, va imaginar-se de gran, al cap de cinc o deu anys, amb una cara de síndria, amb una pell de taronja, amb un cos de pera o, pitjor, amb unes maneres de poma. Després va entendre que la padrina Clementina li desitjava una existència espremuda al màxim, viscuda intensament, com si la vida pengés d'un fil, o d'un arbre.
Aquell diumenge de mercat, la Clementina va recórrer les paradetes de fruites i va alabar-ne els colors vius, les formes gracioses, les olors. Els preus eren menys atractius, va considerar la Clementina, però el pitjor de tot, malgrat que no volgués capficar-s'hi gaire, era l'esplet de barbarismes i errades ortogràfiques que presidien els pocs cartellets que escrivien en català el nom dels productes. La Clementina, que era de tarannà optimista, va passar per alt dos pepinos, una albahaca, tres freses i un cebollino, i fou precisament quan estava a punt de quedar-se cega de l'ull esquerre que va descobrir Fruites Naranjo.
La Clementina tenia una predisposició a la simpatia envers els subjectes cítrics, però allò que més la va atraure de la paradeta del Naranjo fou la lletra pulcra i delicada amb què l'home havia escrit melicotó, paraguaià, síndria, cireres i albercocs a la pissarreta fosca que estava situada sobre el taulell de fusta. La Clementina va comprar un melicotó i un quart de cireres i, mentre els gaudia, va pensar que el paraguaià devia ser encara més bo quan tenia l'accent obert.
El Naranjo era una mica més gran que la Clementina, i tenia la pell clara i els cabells llargs, recollits en una cua curta. Era també simpàtic i rioler; li agradava convidar els clients a tastar una figa i a provar un trosset de tomàtiga i tendia a arrodonir els preus a la baixa, conscient que el seu gest convidava el comprador a deixar uns cèntims de propina que, a la llarga, es traduïen en un benefici més gran.
La Clementina va sentir-se una mica més atreta pel Naranjo quan va arribar la temporada del cogombre, de la patata tardana, de la taronja Navel, amb aquella ve baixa que convidava a mossegar-se el llavi inferior. El dia que va veure escrit Clementina a la pissarra, l'altra Clementina, la que no era una fruita, va sentir que s'enamorava. El raïm va arribar amb i sense pinyols, i els pèsols envaïren la paradeta d'un verd que encara semblava més viu en aquelles formes tan petitones i gregàries. I fou llavors quan, en un cartell coprotagonitzat per la carxofa, la Clementina va llegir amb l'ai al cor aquell aitendre terrible, catastròfic, que de tendre, precisament de tendre, no en tenia res.
Amb la decepció clavada a la pell com una fulla o com un ganivet de pelar, la Clementina va fer una passa enrere i va abandonar la paradeta del Naranjo, qui no va tenir temps de veure aquells ulls plorosos, humits, de talladora de ceba. I just en aquell moment, quan estava a punt d'abandonar el mercat amb la senalla buida, la Clementina va concloure que, amb el Naranjo, per molt que li pesés i per molt que el calendari de verdures digués una altra cosa, s'havia acabat el bròquil.
"Mossegar-se la llengua" és una secció de Laura Gost en què la llengua i els jocs de paraules hi tenen cabuda ja des del títol.
