Recordo l’arribada dels estius de la meva adolescència –dotze, tretze, catorze anys– com aquell període d’entusiasme davant la imminència de les vacances a casa del meu avi, al seu poble, a Bellcaire d’Urgell.
Les piscines, el tennis, els gelats de la tarda, les gominoles, la missa de dissabtes a la tarda –per a mi, que no estic ni batejada, una experiència exòtica–, el cinema de doble sessió dels diumenges –sense filtre dels adults, vèiem qualsevol cosa, de vegades bestieses–, les bicicletes –com vaig arribar a adorar la meva BH color daurat– i les excursions, les vaques del meu tiet Lluís i els porcs del meu tiet “Cutxi”. Plegar cargols després de la pluja. Camamilla durant els passeigs amb l'àvia. Retrobar les meves amigues, l’Enriqueta, la Magda, la Mercè, la Roser, de vegades també el Josep, que els primers dies sempre s’oblidaven de passar a buscar-me, per falta de costum. La recerca dels pedaços de roba que llençaven les cosidores de la Coibesa al descampat del costat de la fàbrica. Les festes majors. Els primers cigarrets. Els primers balls agafats. Els primers petons. El ping-pong a les golfes de la casa de les nenes riques, netes del metge, vingudes de Barcelona, que només eren de la colla quinze dies. La colla de sardanes i anar a concursar pels pobles. El forn de la tieta Trini i aquelles llesques que l'àvia ens feia per berenar, amb oli i sal i xocolata. El dit de l'avi resseguint la llesca per distribuir l’oli –si no és amb el dit no queden bones, deia–. El rebost ple de pomes, cebes, patates, pebrots, pots de conserva, tan fresc. I l’hort on fèiem “pícnics” en moments sorpresa. Hi havia un galliner sense gallines que em van deixar perquè hi fes “el cau”, a l’estil de les novel·les de la Blyton. Els cinc o els set. La meva imaginació disparada, inacabable, desenfrenada. Contagiosa.
Entre tots els records, el més poderós és el de les migdiades. Aquella calor que de dues a quatre partia les pedres. Aquell silenci on només se sentien els insectes. I encara. Els grans dormien. Ningú no podia fer soroll. I jo viatjava. ¿A on?
Casa del meu avi era la típica de poble. De parets gruixudes, de pedra. L’entrada de planta baixa on hi havia el rebost i els mals endreços i l’escala que duia a la primera planta, on hi havia l’habitatge. Mai no tancàvem amb clau. Tothom hi tenia entrada. I tot i que hi havia timbre, la gent cridava des de baix, Joaaaaaan, Rositaaaaaa, ¿que hi ha algúuuuuu? Síiiiiiii, pujaaaaaaa. Tot als crits. Casa del meu avi era “cals americans”.
Bé, doncs al replà on hi havia la porta d’entrada a l’habitatge, hi havia també, a l’esquerra, una sala que no es feia servir per a res i que jo vaig reivindicar com a sala de lectura. A la porta hi vaig penjar un cartell que deia: Club. I aquella porta sí que tenia pany i clau. I jo n’era l’administradora.
En aquella habitació hi havia un llit d’una plaça amb coixins a la paret, un escriptori ple de papers i estris d’escriptura, i un arsenal de llibres que feien viatges a la lluna, al voltant del món, a les muntanyes, al fons del mar. Llibres que parlaven de justícies i injustícies, de nens que vivien aventures, de nàufrags en illes desertes, de països on habitava gent molt petita o molt gran.
I cada dia, després de dinar, em tancava al paradís i viatjava fins que, a mitja tarda, cap a les cinc, les meves amigues treien el cap per la porta del carrer i cridaven: Flaviaaaaaaaa, ¿baixeeeeeees? I jo, més que no pas baixar, el que feia era aterrar. Havia estat dues o tres hores sense tocar de peus a terra.
Es van acabar els llibres del meu club, i aleshores vaig començar a anar a la biblioteca. La Rosario Penella, una dona alta i prima, afectuosa i amable –quina paciència que havia de tenir amb nosaltres, tan entremaliades–, em va haver de fer un permís especial que passés per alt la prohibició d’endur-se més d’un llibre per setmana. Tres o quatre, me'n deixava agafar. Tres o quatre per setmana, sense problema, fins que un dia vaig estar investigant en una prestatgeria de la zona d’adults, al prestatge que tocava a terra, i vaig veure un llibre mig amagat amb una coberta on es petonejaven dues dones. El vaig agafar i el vaig sumar a la pila d’aquella setmana. Però la Rosario em va dir que aquell no, que no tenia edat per llegir aquelles coses, que acabava de fer els tretze i que no. ¿Un llibre prohibit? Quina emoció. No tinc idea de quin llibre devia ser. No ho recordo. Mai no vaig arribar a llegir-lo. Potser la Rosario ens el va amagar. El que sí que recordo, però, és que en aquell instant vaig saber que els llibres ens busquen i que contenen els coneixements que necessitem trobar.
"L'ou i la gallina" és una secció escrita per Flavia Company i il·lustrada per Andrea Mayo. Totes dues combinen text i vinyeta per parlar de temes diversos que tenen a veure amb tothom, sempre i a tot arreu.
