Mentre feia la volta al món en solitari, una volta al món que va durar anys, pandèmia inclosa, vaig poder arribar a la conclusió que, si bé és cert que tothom necessita ser estimat, és encara més potent i imperativa la necessitat d’estimar.
Posem-nos d’acord, primer de tot, en el concepte d’estima, que inclou el respecte –cap a allò que no som–, la comprensió –de la diferència i les accions a què porta–, la cura –del que l’altre ha de menester– i la donació –de temps, matèria, coneixement.
I aquesta conclusió em va omplir d’esperança i d’agraïment. I com que tot s’explica sempre millor amb un exemple, us en posaré un que vaig viure en primera persona.
Va tenir lloc a Canoa, un poble de costa de l’Equador, amb una població d’uns cinc-cents habitants, distribuïts en cases baixes i senzilles ben a prop de les extenses platges banyades pel Pacífic.
Vaig baixar de l’autobús cap a mitja tarda i, carregada com anava amb la motxilla, vaig començar a caminar per veure de trobar un lloc on passar uns dies. De seguida se’m va acostar un home jove que es va oferir per ajudar-me, fins i tot a dur-me la motxilla, cosa que no vaig permetre perquè era més baixet i prim que jo, i sobretot perquè caminava ajudat d’un bastó. Em va comentar, però, les característiques dels hotels i hostals possibles i em va acompanyar al que em va sonar millor. Quina bona arribada, vaig pensar, quina amabilitat.
Vaig sortir a fer un tomb. El poble estava buit. Alguns pescadors recollint xarxes, alguns nens jugant amb la sorra, poca cosa més. Vaig veure, però, un bar-restaurant, tancat, amb un cartell on deia que també feien de bugaderia. L’endemà hi aniria.
I l’endemà, després d’esmorzar, vaig fer una bossa amb la roba per rentar i me’n vaig anar cap al restaurant on, en efecte, tenien servei de bugaderia. Una dona molt amable, que cantava acompanyada de la ràdio, em va dir que passés a última hora del matí, que ja ho tindria tot preparat. Aleshores li vaig preguntar si coneixia alguna perruqueria on fessin manicura i pedicura, i em va parlar de dos locals, en direccions oposades, tots dos ben a prop.
Vull aclarir que no és que sigui gaire aficionada a perruqueries i menys encara a pedicures o manicures, però durant els meus viatges visito professionales del món de l’estètica per mantenir converses sobre les petites coses de la vida durant una bona estona. Mateix motiu pel qual agafo taxis, moto-taxis i tuc tuc.
La intuïció em va portar a un dels dos locals indicats. Era una planta baixa, petit, amb porta de vidre i alumini gris. Vaig treure el cap per preguntar si em podien agafar. En obrir la porta va sonar una campaneta. Hi havia una noia jove amb davantal negre –la perruquera– atenent a una senyora gran de vestit amb flors. Li eixugava els cabells. Em va informar que en tenien per una hora, aproximadament. Ritme de poble petit, vaig pensar. I vaig dir que d’acord, que al cap d’una hora aproximadament hi tornaria.
Vaig anar a passejar a la platja, em vaig fer un tatuatge impermanent i vaig saber que allà vivien de la pesca, però sobretot del turisme en època de vacances. El fill del tatuador es va enamorar d’un passador amb pedretes de colors que duia als cabells i l’hi vaig donar. No vaig acceptar que a canvi em regalessin el tatuatge.
Vaig tornar a la perruqueria. El sistema de rentat era precari. Un pot de llauna que s’omplia d’aigua des d’un cubell que hi havia a terra. El cap en una cadira rere la qual hi havia un gibrell on anava a parar l’aigua utilitzada. El xampú feia molt bona olor, i el monòleg de la perruquera era animadíssim. Un monòleg que, tan bon punt ens vam posar amb les mans i els peus, es va convertir en una agradable conversa de preguntes i respostes i curiositats, comentaris i anècdotes entre les quals vaig saber que al cap d’una estona arribaria la germana de la perruquera i que vindria carregada d’una classe de peix molt dífícil de trobar i molt car si l’havies de comprar, un peix que pescava la seva família i que s’havia de conèixer bé, perquè era bessó d’un altre, òbviament idèntic, letalment verinós. L’hauries de provar, és exquisit, va dir la perruquera. I tot seguit va dir: queda’t a dinar amb nosaltres.
Oi tant! Vaig acceptar. Vam acabar les ungles, pintades de blau, va arribar la germana i els vaig dir que marxava primer a recollir la roba de la bugaderia i a comprar cervesa per al dinar. També els vaig demanar unes quantes targetes de la perruqueria per deixar al restaurant-bugaderia, que així les podria recomanar més fàcilment.
Cervesa, doncs. I un cop a la bugaderia, vaig recollir la roba i, mentre donava les targetes de la perruqueria –papers fotocopiats, blanc i negre, i retallats a la mida de targetes de visita–, vaig explicar a la mestressa-cambrera-bugadera les casualitats de la vida i com m’havien acabat convidant a dinar i el tatuatge gairebé de regal i el passador brillant del nen, i aleshores la dona, entusiasmada per formar part d’aquella cadena humana i decidida a posar-hi la cirereta, va dir: doncs no hi pots anar sense postres, i va entrar a la cuina i ern va sortir amb dos mangos de mida formidable a les mans i va dir: té, porta’ls fruita.
Commoguda, vaig tornar a la perruqueria i vaig traspassar la porta que unia el local a l’habitatge i vaig parar taula mentre elles acabaven els preparatius del dinar. Érem família. En aquell instant, en aquelles hores, ho érem. Amb l’emoció estranya de saber que estimar una desconeguda inclou la consciència de saber que ja no la tornaràs a veure. ¿Quant de temps ha de durar una història perquè ho sigui?
Al cap i a la fi, sempre estimem persones que deixarem de veure o que no ens tornaran a veure mai més. I tot i així, necessitem estimar. Estimar ens fa millors i ens justifica. Ens fa necessaris i importants. Ens situa en el mapa.
Deixeu-me dir, per acabar, que el peix estava boníssim. I que sí que em va passar pel cap que potser just aquell dia s’havien equivocat i menjaríem el bessó verinós. Però la vida és risc, sens dubte, i al cap i a la fi jo havia arribat a Canoa després que em mossegués un gos de carrer a Olón, que podia o no tenir la ràbia.
"L'ou i la gallina" és una secció escrita per Flavia Company i il·lustrada per Andrea Mayo. Totes dues combinen text i vinyeta per parlar de temes diversos que tenen a veure amb tothom, sempre i a tot arreu.
