No ha de ser fàcil ser filla de Demi Moore. (Per descomptat que encara ho ha de ser menys ser fill d’una parella a qui desnonen del centre de l’Eixample, però aquest no és el tema que ens ocupa avui, que venim a parlar de la pressió estètica i la banalitat.)
He pensat en Demi Moore perquè la matusseria dels algoritmes m’ha plantat aquest matí davant d’una fotografia de l’actriu amb les seves tres filles, totes fruit del caducat matrimoni amb Bruce Willis, posant [l’any passat] per a l’estrena a la première de The Substance; ella, radiant i tensa i artificial, amb els seus seixanta-dos anys i l’afegitó “no ho sembla” al darrere. Justament, a la pel·lícula, fa d’una actriu que, en fer-se gran, perd la feina i se sotmet a un tractament revolucionari per tenir una versió millor d’ella mateixa: és a dir, no més bona persona sinó més jove, més guapa, més perfecta, s’entén. Una pel·li de terror.
Em pregunto quantes capes de bòtox, hores de gimnàs, quanta fam (quanta fam!) passada deu acumular la Demi; si sota tota aquella aparença postissa deu tenir contractures, o si també solta aix i uix com ma mare quan s’ajup a recollir les joguines de la neta. Un dubte que tinc ara és si acceptaria un paper de dona amb sobrepès i cabells crepats, que es vesteix amb bata i cuina aletes de pollastre per a tota la família, o si aquest paper de no voler envellir precisament li anava com anell al dit, que se sol dir.
Deia que no deu ser fàcil ser filla seva perquè sembla més jove que qualsevol de les tres filles i això fa una mica de basarda. La més jove de les filles, de fet, pateix des dels tretze anys un trastorn dismòrfic corporal, una malaltia mental en què no es pot deixar de pensar en un o més defectes físics propis, defectes que poden semblar menors o imperceptibles a ulls dels altres. El cas és que aquest trastorn et pot arribar a fer sentir tanta vergonya, tanta ansietat que és possible que acabis evitant sortir de casa o cobrint els espills per no haver-te de veure en passar.
Sempre em retorna com un coragre la mateixa pregunta, quan remeno aquest tema: ¿Vols fer goig a ulls de qui? ¿Per a quina mirada? ¿De debò que ho fas per tu? Entenc que una vulgui cuidar-se, estar en forma, que no li facin mal els ossos cada vegada que es mou. De debò, jo ho intento, però també em fa patir aquesta neurosi per disfressar l’edat, la flaccidesa, les bosses de pell fina sota els ulls en la cruel llum del dematí. No ha de ser fàcil deixar el càrrec de la guapa de la classe, m’imagino, però d’això va madurar, suposo, també.
Totes sabem que hi ha un dia en què, fent el mateix que fins ara, el cos et respon diferent, és a dir, pitjor, i la imatge que et retorna l’espill és algú que s’assembla a tu. Una imatge de terror, sens dubte, no reconèixer-se en mirar-se. Però ves, més m’espanta encara la pressió de no envellir. Haver d’estar guapa o desaparèixer. Disfressar l’espant amb filtres i somriures tensats. I esperar que ningú ho noti.
"Lo pa nostre de cada dia" és un espai d'opinió d'actualitat firmat per Maria Climent. Perquè passen coses (al món, pel cap) i les comentem.
