Ara que s’ha destapat el cas que ja es coneix com el Pelicot català, val la pena recordar que a Espanya, només entre 2019 i 2025, s’han destapat desenes de xarxes i casos individuals de pederàstia. Sense anar més lluny, el cas Trinity, una xarxa de pederàstia internacional amb seu a Tortosa, amb més d'un centenar de víctimes menors, un entramat que va funcionar durant, atenció, quinze anys. A Mallorca, un jove va enganyar més de cent menors per obtenir imatges sexuals. A Navarra, 49 menors tutelats han denunciat abusos. L’informe del Defensor del Poble parla de 440.000 víctimes d’abusos sexuals infantils en l’àmbit religiós. I aquest és només un paràgraf de tots els casos que han arribat a la superfície.
Avui, mirant vídeos i llegint articles per documentar-me per escriure això, m’he fixat en una cosa: quan es mostren imatges d’acusats de pederàstia —fins i tot quan hi ha sentència ferma—, els enfoquen sovint de genolls cap avall, asseguts al banc dels acusats. És el cas de sempre. La cara de Gisèle Pelicot la coneixem tots. Però ell, el cervell privilegiat que va tramar la idea que podrien violar-la centenars de desconeguts mentre dormia, se’m podria asseure al costat a la cafeteria aquesta tarda i em passaria desapercebut.
Això ho dic perquè aquests dies el focus ha anat directament a la DGAIA. La nena violada estava sota la seva tutela. Sí, això ha fallat. Sí, és molt greu. Però reculem un moment: a aquesta nena l’han violat perquè hi ha violadors. La culpa és dels violadors. Que pares o tutors legals han de vetllar per la seguretat de les criatures és tan evident que gairebé ni caldria dir-ho. I sí, segons quin sigui el panorama familiar, i n’hi ha de deplorables, una criatura té més números d’acabar en mans d’un depredador. Però no ens despistem: la culpa de violar és del violador. Sempre. La responsabilitat que un paio sigui un depredador no és de la criatura, ni dels pares, ni de la Generalitat. És del depredador.
I hauria de ser terrorífica, la idea que se t’identifiqui com a pederasta. Haurien de fer públiques les cares i els noms de tots. No només del cervell de la trama, no només del captador de les víctimes. Sinó de tots els depravats que, un cop convidats a una experiència “exclusiva” amb material “tendre”, van decidir no anar a la comissaria sinó escoltar, callar, o fins i tot assistir-hi.
No ho sé, si el tens, l’amic pederasta. Possiblement tu tampoc ho sàpigues. Però per estadística, igual no estàs tan lluny de tenir-lo. ¿Posaries la mà al foc que, entre els teus coneguts que són en plataformes per connectar gent que vol follar, si un d’ells rebés una invitació d’aquestes, ho denunciaria de seguida?
¿O més aviat creus que —sense arribar a anar-hi, d’acord— aquell conegut teu una mica tarambana s’ho plantejaria per un moment? Per curiositat, per morbo, per veure si és veritat... i ho deixaria córrer. Així, sense fer-ne res. Perquè, de fons, això és el que passa: algú hi va. Algú no diu res.
"Lo pa nostre de cada dia" és un espai d'opinió d'actualitat firmat per Maria Climent. Perquè passen coses (al món, pel cap) i les comentem.
