Foto: Silvia Sala
Un. Dos. Tres. Notes com el cor batega, sense que la mà toqui el pit. Tens els ulls tancats. La manta t'abraça el cos. Potser massa, però deixes que et protegeixi, perquè tot el que ara vols és un refugi. També sents com respires. Per què et pesa tant el cap? Prou que està quiet sobre el coixí. I en aquesta boira tens un petit espai per dir-te que allò que hauries d'haver fet avui, amb sort ho faràs demà.
Quatre. Cinc. Sis. Ella no hi és, aquí. De petita t'hauria dut el xarop amb gust de maduixa. No hauries anat a l'escola ni el dilluns ni el dimarts. I el dimecres hauries fet una mica de comèdia per quedar-te a casa, encara. I tenir la seva falda. I dormir al llit gran amb la porta mig oberta, i aquell anar i venir cada dos per tres per posar-te el palmell al front. La mare a prop. Ara vinc. Sabies que fins que tornés del menjador, de la cuina o del supermercat, et cuidaria el Massagran o el Tintín. Té, beu-t'ho que t'anirà bé. Va, corre, que les vitamines s'escapen.
Set. Vuit. Nou. A dins, el metrònom que mai escoltes avança decidit. A fora, la vida quieta. La porta tancada. T'impulsa un instint: estires la mà, li truques, i al segon pip un hola prim et delata. És aquí. En aquest coixí, dins d'aquest refugi, amb tu. No hi ha palmell ni falda. Però saps que sentir la seva veu et pot curar una mica.
"Postals" són textos que Gemma Ventura Farré envia des dels llocs on viu: ja siguin interiors (com la memòria) o exteriors (els carrers i països per on volta).
