Punt de partida

Demano tanda i tremolo. Tremolo i llegeixo cartells penjats en un suro per no pensar en què he vingut a fer. Em pregunto si estic somiant, però si malgrat la pregunta no em desperto és que sóc aquí, que estic a punt de... d’això. M'estic tornant boja?
 
Companyes amb nadons també fan cua. Ja no m’importa si porto un embrió dins el ventre i la meva primera nena ja és una mica gran. No estic aquí per això. Avui l’embrió sóc jo. Un embrió que ha fet quaranta, quaranta anys per néixer de debò. O potser es diu renéixer, potser ressuscitar. Em sento en una panxa. I a les orelles se m’ha fet com un buit, una sordesa presa d’un nou líquid amniòtic.
 
El pare em diu que m’ho rumiï bé i després em diu amén, que vagi bé, la mare em diu que sí, li vénen contraccions i empeny amb mi, i ja surt per la porta la que m’ha donat tanda i ara cal que entri jo. La mare i el meu home, amb ferides a les mans, i dues amigues que han parit i quatre que no i un amic transsexual que encara menstrua empenyen amb mi, comptant respiracions, i entro al despatx. Sola, però amb tots ells al clatell: que sí, que sí que pots.
 
Sóc funcionària, dic, i vull deixar la feina. Doncs vols una excedència, agafa un paperet. No, no, no vull una excedència. Llavors una llicència. Que no, que vull plegar de veres. Doncs avisa amb tres dies per esborrar el teu nom de la borsa de treball. Que sóc funcionària, coi. Em mira amb ulls com plats. I vols deixar la feina?, pregunta mentre riu, i li brillen les dents. Riem. Que sí. I ja t’ho has pensat bé?, si això no passa mai, això no m’ho han vingut a sol·licitar mai! Que sí. N’estàs segura?, i serà per a millor? Ahà, és que tinc projectes. Projectes? Que sí. Silenci a l’altra banda i després: Està molt bé, esclar que sí... I somriu i m’empeny. Fes la sol·licitud. Em dóna un full en blanc i un boli nou de trinca i m’empeny per sortir.
 
Projectes d’escriptura, em dic. Travesso el coll de l’úter.
 
Les tinc totes amb mi, empenyent, dient que sí, cridant aplaudiments, parint-me finalment, que sí, i surto del despatx i no puc respirar. M’ofego, busco una teta grossa, em tallen el cordó. Una mà gegant m’agafa pels peus i em penja cap per avall. Una altra mà més fina em fa copets al cul. Agafo aire de cop, i ploro, i ric, i ric pels descosits.
 

"Punt i seguit" és una secció d'Abel Pau i Muriel Villanueva