Botiga de souvenirs
Juny 2025
Saps,
Un clauer m’ha fet pensar-te. Era lleig com una mentida daurada i duia tatuada una inscripció desesperada: «No te’n vagis sense mi». Ho has de reconèixer: aquesta súplica podria ser una resposta a la pregunta que et vaig fer. No he dit una pregunta, he dit la pregunta. ¿Sents com marco l’article? ¿Com la doto, així, de cos i carn? La podies tocar, ¿oi? Se’ns penjava de bracet i caminava amb nosaltres, aquella matinada, més dreta que cap dels dos, desmanegats per l’eufòria que encara ens esquitxava malgrat fos lluny, ja, la font de l’alegria, i es comencés a distingir, un raig de presagi matiner, la tristesa que se’ns empeltaria a la pell al cap d’unes hores. Digues tristesa, digues ressaca, em replicaries, potser, si et tingués al davant.
Però no et tinc al davant. Al teu lloc, un clauer. Dos clauers, quinze clauers, cent clauers. Fent-se lloc entre tasses, samarretes, barrets, encenedors, setrills, ossets de peluix. Prestatges atapeïts, horror vacui d’objectes redundants per sobrers i per cridaners, esbombant tots ells candideses i banalitats com el pitjor vers d’un mal poema. Don’t worry be happy, Sangria and enjoy, I ❤️ MILFS. Una tragèdia en tres actes: No et preocupis gaire per res, alcoholitza’t i gaudeix fins que el trauma del teu nen interior aflori i et trobis, minúscul i encongit, amorrat als pits estalactítics d’una dona que et toleri. Espera, és una tragicomèdia, més aviat, perquè, fruit de la neurosi emocional que t’intoxica el judici, voldràs recordar aquesta experiència, fer-la permanent, que en transcendeixi alguna cosa. Encara que sigui un tros de plàstic, la teva ànima fossilitzada, el souvenir del patetisme.
Espero que no et pensis que parlo de tu. No parlo de tu. Parlo de nosaltres, de qualsevol de nosaltres, éssers tossudament obtusos. Que ens entestem a encomanar-nos als records abans de desaparèixer d’aquí. I quan dic aquí vull dir aquest aquí més gros que tot el que sabem. Com a bona cretina, nàufraga per una constel·lació insondable, vaig buscar salvació amb la pregunta, aquella matinada. Feta com qui llança una bengala de socors enmig del no-res. Ei, soc aquí, rescata’m, treu-me d’aquest univers que no entenc. Però vas passar de llarg i no vaig insistir, començava a ser massa evident el matí amb tota la seva destresa per fer-nos estranys, i vam marxar, cadascú per la seva banda, abandonant la pregunta, que va quedar soleta, pobriua, a la deriva per una ciutat que s’entesta, amb la seva frenesia pueril, a fer-la incòmoda. ¿Tu per aquí, coi de pregunta? Fuig, fas nosa, gota de temps per a tu.
Qui sap si, lliure pel rebuig o espitada pel despit, la pregunta va rodolar ciutat avall, passejos i rambles, fins que, esgotada i venjativa, es va aturar davant una botiga de souvenirs i va entrar-hi, ella aleshores com jo avui, i amb nocturnitat i traïdoria, es va dedicar a reformular tots els records amb una impertinència semàntica més propera a la seva essència. Una samarreta estampada amb la sentència: «Patirem un destí comú privat de memòria i catarsi». Una tassa que s’aboca inevitable al destí: «Ens dissoldrem, a poc a poc, fins a desaparèixer». Un cendrer que recull la misèria vital: «Servil i consumit, cendra seràs». Records per emmarcar l’única veritat universal: que aquí, tu i jo, tots nosaltres, hi estem de pas.
¿Què en queda, del nostre pas? ¿D’aquell allargar la nit a la cerca d’un lloc on aferrar-nos? ¿Et vas aferrar al llit? ¿Al mòbil des d’on m’escrivies «passa una bona nit»? ¿A la meva resposta igualment insípida, un «descansa» que no vas llegir perquè ja havies tancat els ulls, aliè a la carnisseria que la pregunta, vindicativa de la resposta avortada abans de ser pronunciada, provocava? ¿Què en quedarà, de tot el que vam dir-nos aquella matinada?
Potser això. Aquest intent estèril d’escriure-la. De deixar-ne constància. Ja veus la incoherència: n’estic fent un souvenir, d’aquell divagar pels carrerons. Suposo que ja no soc a temps d’agafar cap tros de llamborda, cap merda de colom, cap tiquet del kebab endrapat amb desfici. Serien, tots ells i aquesta carta, tan fútils com els souvenirs que tinc al davant, a la botiga. Els records són immanents, no es poden separar de l’experiència, i no obstant això: l’enèsim esforç agònic per evitar-ho. Vull recordar-la, vull que perduri més enllà de nosaltres, em fa por que s’evapori perquè si ho fes, si s’evaporés i no en quedés res, la meva pregunta ja tindria resposta. I prefereixo, potser, que quedi penjada i, com el clauer orfe de claus, inútil. I malgrat tot: existent, tangible. Tant humà en la seva súplica: «No te’n vagis sense mi». És això, el que diem al món, a la vida, a qui ens estima avui perquè qui sap demà. Som el rastre que deixem, ¿oi? Però el rastre és invisible si no hi ha ningú que el segueixi, ¿oi?
Per tota resposta, compro el clauer.
No te’n vagis sense mi.
"Turisme d’interior" és la secció en què Roser Cabré explora, a través d’un jo solitari i enigmàtic, els llocs als marges, que no necessàriament entren a la descripció de llocs idíl·lics de viatge. Temporada baixa, pobles desangelats, racons inhòspits, ciutats hostils que ens desperten un paisatge interior determinat.
