Foto: Maria Ziegler
Vaig manllevar el nom del meu article setmanal a una cançó d’en Sisa, Barcelona Postal. La tornada de la cançó diu “mira, mira la Ciutat Comtal: és turística i domèstica, és una postal”. Em semblava que era una bona descripció del caràcter d’aquesta ciutat que tant m’estimo. Ara, cada cop més, veig que s’imposa esborrar el domèstica d’aquesta descripció: Barcelona ja només és turística.
Te n’adones quan, de cop i volta, et venç el contracte de lloguer i tens un mes (un mes!) per trobar pis. Després del sotrac inicial, assumeixes que has de marxar d’un lloc que ja n’has fet casa teva i comences a mirar pisos. A l’angoixa de la urgència s’afegeix el panorama desolador del lloguer a Barcelona: pisos de trenta metres quadrats per nou-cents euros, pisos en què s’especifica que només es lloguen per mesos, habitacions de dinou metres quadrats que són promocionades, cínicament, com a lofts pels quals fan pagar més de sis-cents euros, immobiliàries que demanen els extractes bancaris detallats dels darrers tres mesos (és legal, això?) i cues de gent que esperen veure el mateix pis que tu, amb els quals intercanvies mirades de solidaritat en aquesta selva de trobar un lloc on viure.
Diuen els experts que només un trenta per cent del sou hauria d’estar destinat al pagament de l’habitatge. Si això és així, els habitants de Barcelona deuen tenir uns sous astronòmics perquè els pisos més dignes no baixen dels mil euros. O això o són dos. I llavors t’adones d’una altra cosa: la ciutat no et permet ser independent si no guanyes tres mil euros al mes. Si tens un sou correcte, un contracte estable però estàs sol o sola, difícilment et pots permetre viure sol.
I doncs? Què passa? Si els preus han pujat més d’un vuitanta per cent els darrers quinze anys, qui els ha fet pujar? Crec que tots sabem la resposta: per què cal llogar un pis a un preu raonable si el pots llogar per setmanes a través d’Airbnb? No pots viure aquí, barceloní? No pateixis: demà vindrà un guiri que trobarà aquest pis baratíssim. Era casa teva? Em sap greu, així és la vida. Fote’t. Torna a casa dels pares o comparteix pis amb algú. L’especulació no entén d’humanitat, no és nou.
Si les institucions no regulen els lloguers, aviat Barcelona serà una ciutat de visites perquè ens estan expulsant. El meu cas no és l’únic que conec, m’han escrit amics a qui els ha passat exactament el mateix que a mi o als quals han pujat dos-cents euros de cop a la darrera revisió o fins i tot que han hagut de tornar a pagar honoraris d’agència per poder-se quedar a casa seva. És cert que cal protegir els propietaris que s’arrisquen a llogar la casa a un desconegut, però també cal garantir que sigui fàcil accedir a un dret tan bàsic com l’habitatge en unes condicions mínimament dignes. No pot ser que s’anunciïn pisos sense cèdula d’habilitat i ningú no hi estigui fent res. No pot ser que no existeixin topalls. No pot ser que cada cop que vols llogar un pis et demanin gairebé analítiques completes. No pot ser que quan un pis et fa una mica el pes, hagis de decidir en deu minuts si el vols o no perquè hi ha deu persones més esperant-se.
Marxar de casa meva em trenca el cor, però encara me’l trenca més veure com està el pati. Saber que hi ha gent que segurament està molt pitjor que jo i ni es pot plantejar acceptar segons quines condicions ferotges. Famílies amb fills a qui els donen un mes per recollir-ho tot i marxar de casa seva a corre-cuita. Això en el millor dels casos. Tots sabem que els bancs prefereixen desnonar famílies que no poden pagar la hipoteca i tenir pisos buits i tancats, abans de negociar unes noves condicions.
L’única cosa bona de tot això és veure com el teu entorn, no només el proper, també el virtual o el concèntric, es fa seva la teva causa i no para de donar veus, d’enviar-te ofertes o de buscar solucions. O simplement et dóna ànims, et truca per veure com estàs o et convida a dinar a casa seva per animar-te. Cap especulador podrà aturar aquest sentiment de xarxa que la precarietat ens ha fet teixir.
“Turística i domèstica” és una secció de Míriam Cano en què, com a la cançó de Sisa Barcelona Postal, hi trobareu instantànies de Barcelona, tant quotidianes com lligades a l'actualitat i a la cultura.
