Foto: Katie Heupel
Caus a terra de tant riure; pintes mirant de no passar-te de la ratlla; el teu germà t’explica que has de sopar perquè, si no, s’ho acaba tot ell; a la platja, reculls petxines amb la mare; fas un dictat de català; tens polls; resols un problema de matemàtiques; menges les llenties estofades i se’t fa una bola enorme; llegeixes una història del Tom i la Irene; la tieta Eulàlia et dóna una rajola de xocolata amb llet; dónes voltes i voltes en bici; et tires de bomba; prens dos bimbos amb Nocilla; et poses dreta al gronxador i saltes ben lluny; et gronxes al vespre, però sense saltar; li confesses a la Mariana que encara t’agrada el Pau; vas a dormir a les deu; degustes el gaspatxo i la carn amb bolets de l’àvia; t’engipones la samarreta de les dàlies a l’estiu i el jersei granate a l’hivern;
comparteixes amb els amics una cervesa post ascensió al Subenuix; fas el Camí de Sant Jaume; parles i parles amb la Mireia; comences una feineta; t’enamores del Carles; vas a un camp de treball; trenques amb el Carles; puges a la moto com a paquet, notant el sol, el vent i l’olor de mar; assisteixes a classe d’anglès; envies currículums i fas entrevistes; veus com cau pedra des de la finestra; observes els peuets d’un nadó acabat de néixer; dius adéu a una feina; visites el nord de l’Índia; li dónes les farinetes al nebot petit; et surten dos, quatre, vuit, setze cabells blancs; fas uns quants dols; ventiles temes amb bancs i advocats; et crees un niu.
Ets conscient que en gairebé tot hi ha hagut una última vegada. No has tornat a tenir polls (que sàpigues); el germà no t’ha amenaçat més a acabar-se el teu sopar; amb la Mireia fa anys i panys que no hi parles; el nebot petit en té tretze, i la tieta Eulàlia ja no hi és. I, per més que ho vulguis, no pots recordar l’última vegada que et va oferir una rajola de xocolata amb llet. Perquè els finals, al contrari del que pensem, no solen ser gaire èpics. El que estem fent ara mateix ja no ho farem mai més. Així que sí; que també ho subscrius sense reserves: divertim-nos fins a morir, aprenguem fins a morir i visquem (intensament, si pot ser) fins a morir.
