Foto: Maritè Toledo
La Sara m'explica que li costa trobar pis de lloguer perquè molts propietaris no volen criatures, que ho expliciten directament als anuncis de pisos o en la trucada prèvia. Nens no. Ni migrants ni nens, ho tenen clar les persones que deambulen per webs d'anuncis i pel carrer mirant els cartells de les finestres.
La Sara i la seva filla viuen en una ciutat petita al nord d'Itàlia. M'explica que gairebé no hi ha pisos en lloguer, que hi ha poc moviment i la majoria de gent viu en propietat, no em sap dir si a Barcelona està passant el mateix, explicitar sense cap pudor una barbaritat i una il·legalitat així: criatures no. Potser sí que passa aquí també i jo estic a la lluna, però em quedo glaçada. És la fi de la humanitat, li dic. I sé que no és la fi, que això ho dic un parell de cops a la setmana i després la vida segueix, però joder... com segueix.
I si no ho dius, que tens la Miranda? I després ja t'hi instal·les amb ella, li dic. I la Sara dispara lúcida: És que jo a una persona que pensa així, no li vull donar els meus diners. Passo. Ho pregunto d'entrada i si em diuen que bambini no, doncs ciao.
Penjo el telèfon i miro al meu voltant. Soc al terrat i és l'hora que més m'agrada: aquella en què s'encenen els fanals però el blau del cel està encara carregat de llum. I és aquesta època en què els balcons romanen oberts una estona al vespre i molts interiors es deixen veure. Se sent el plor d'un infant. Criatures no, vida que empeny no. Penso: escollir amb qui fer tractes.
L'assoliment dels drets no el podem confiar a l'esfera moral ni a l'actitud de cadascú (propietari i llogater, comprador i venedor) ni en aquest àmbit ni en qualsevol altre, que calen canvis estructurals i garantir drets amb la llei i la fiscalització, però en les nostres mans està, a més de reclamar tot això, fer avergonyir qui infla la bombolla a cop d'avarícia, en cas que ens hi creuem. També el reconeixement a aquelles poques persones que, podent demanar més, podent apujar el preu com l'escuma, es detenen, potser pensant: això és un sostre, això és un metre quadrat, és trama de vida, que neix, que envelleix, que vol ser. Gràcies a algun d'ells penso amb calma sobre tot això, en aquest terrat, en aquest metre quadrat d'aquesta casa, en aquest lloc de vida.
"Vostè és aquí", ens diuen els mapes. Mar Vallecillos entrellaça observacions i neguits i convida els lectors a adonar-se del punt del mapa on som.
