“Maria, quins ulls més bonics que tens!”. I vaig riure; ¿quina cara havia de fer? Sí, vaig cridar en Pol enmig de l'ebullició d’un pati de l’escola per renyar-lo, perquè havia estat molestant una companya, però… Aquelles paraules van ser del tot inesperades enmig de la reflexió que intentava transmetre-li, tota jo, seriosa i sensata. ¿És un espavilat i intentava deslliurar-se d’un càstig que preveia? ¿És un nano impulsiu i no regula encara les paraules que li surten per la boca? ¿O és un potencial trencacors amb molta retòrica? Tinc la mania (vaig llegir que pedagògicament ho aconsellaven) d’ajupir-me i situar-me a l’altura de la mirada de l’infant per interpel·lar-lo ―amb el mal d’esquena i cames que suposa aquest gest repetit diverses vegades al dia―, i això va fer que, sorprenentment per a mi, es fixés en el verd que tinc a l’iris i canviés d’una revolada de tema.
És curiós, però he començat, ara a la trentena, a descobrir la meva faceta com a monitora de lleure treballant amb infants de primària. És més habitual que sigui una feina iniciàtica i de gent més jove ―i que el sou miserable que es guanya es fongui en les primeres sortides nocturnes―. Sovint, ser monitor és la culminació després d’haver estat un infant d’esplai, de cau o habitual dels casals d’estiu. Quan ets més gran, agafes el relleu dels teus antics monitors i referents, i continues amb la tradició. Però aquest no és el meu cas. Jo no vaig ser una nena de casals d’estiu, ni de campaments, més aviat pertanyo al grup d’aquells que passava els estius a la segona residència, cremant el temps amb els mateixos amics de sempre del poble i al mateix lloc. ¿Com he acabat vivint situacions surrealistes ―i divertides, no ens enganyem― amb nens de set anys? Ho consultaré a la pròxima visita amb la psicoanalista.
Però sí, existeixen també els monitors veterans (de trenta i més). Alguns companys de l’anomenat “temps del migdia” (l’estona de dinar i esbarjo dels infants a l’escola) fa més de deu anys que s’hi dediquen i se’n riuen quan senten allò de “és feina temporal, fins que aparegui la feina desitjada”. Bé, entenc que hi hagi gent que pensi que ser monitor de lleure és una feina efímera; el sou és pèssim i sovint no s’arriba a fer una jornada laboral completa encara que es vulgui (el migdia tot just suma tres hores diàries, si tens la titulació corresponent potser hi afegeixes dues hores de vetlladora i, amb sort, una tarda a la setmana l’ocupes fent extraescolars). Però també entenc aquells que es queden en aquest món per sempre i no tenen la sensació d’estar en un impàs cap a alguna cosa millor. Quan arribes a certa maduresa no vols perdre el temps fent alguna cosa que no t’interessa, i si encara hi ets i confies a educar els infants des de l’espai del lleure, és per poder viure instants així amb infants com el Pol.
Em trobo just a l’inici d’aquesta aventura i no sé quan en tindré prou ni si arribarà aquest dia, ara mateix tinc una mirada romàntica i idealista de la feina, que em fa suportar millor la precarietat dolorosa i injusta del sector. Ens agrada la nostra feina i no ens volem victimitzar, ni ploriquejar per res que no ens mereixem, però cal no caure en el parany i pensar que vivim de l’aire i que no ens calen diners per poder menjar (també som humans). Crec de debò que ajudar i acompanyar infants és terriblement important i deliciosament dolorós. És una gran responsabilitat que, per desgràcia, no és prou considerada.
Tot i els dubtes constants, entenc per què hi ha qui es queda en aquesta feina dia rere dia: un “gràcies, ets la millor” espontani d’una Rita a qui li cures una ferida, una sortida de to a l’estil del Pol (que sí, es va lliurar en part del càstig en deixar-me fora de joc ―¿em fa ser això una mala monitora?―) o una abraçada d’un Biel a qui has ajudat a valorar-se més, poden fer-me oblidar (de moment!) el que és negatiu i que saboteja el camí del monitoratge.
