Foto: Xavier Mercadé


Les catorze cançons més especials de Lluís Fortuny, trompetista de la Companyia Elèctrica Dharma, i el motiu pel qual les ha escollides són:

1. Quan érem infants, J.M.Serrat. Una cançó de Delfí Abella de l’any 62. Un dels primers components dels Setze Jutges, amb una interpretació preciosa del Joan Manuel Serrat. Crec que és la primera cançó que recordo que va entrar al meu imaginari musical.

2. Good Vibrations, The Beach Boys. Quan érem petits, als anys 60, a casa amb els germans fèiem concursos de cançons. Cada dia un feia una selecció de cançons i els altres les votàvem. Recordo que aquesta era de les que donava més punts, era una de les meves preferides.

3. Baby, You’re A Rich Man, Beatles. Al meu germà Esteve sempre li agradava posar mots als altres germans: deu elefants, ganxo, mensajero del rey, piula; jo era monja portera que obre la porta amb el cul; i era l’únic que tenia l’honor de tenir una cançó i a més dels Beatles. No feia falta dir res, només posar la cançó o cantar-la. Jo ja m’emprenyava. Jocs de nens.

4. Els temps estan canviant, Grup de Folk. Aquesta cançó de Bob Dylan interpretada per Albert Batista i el Grup de Folk, per a un nen de 8 o 9 anys va ser el primer referent. Em va ensenyar que la música també podia ser un mitjà de protesta i en el cas del Grup de Folk, reivindicant d’una forma festiva.

5. Blowin’ in the Wind, Bob Dylan. Als 13 anys, amb el meu germà petit Jaume i dos amics de l’escola, teníem un grup de folk que es deia Herba; (pel rotllo ecologista, eh?) i actuàvem a casals, escoles, etc… Jo n’era el cantant i tocar aquesta cançó amb l’harmònica penjada al coll i la guitarra, per a mi era el moment estel·lar.

6. Somewhere, Tom Waits. Música Leonard Bernstein. Lletra Stephen Sondheim. Una de les cançons de la pel·lícula West Side Story; en una versió fantàstica de Tom Waits. És la pel·lícula musical que he vist més vegades, amb una banda sonora extraordinària, que sempre em deixa meravellat per la seva força i sensibilitat.

7. Lizard, King Crimson. És el meu grup preferit de l’època del rock progressiu (Pink Floyd, ELP, Jetro Tull etc…). Aquesta és una cançó increïble, que té tots els elements del gènere: cançons molt llargues, lirisme, experimentació… Com que a Spotify no hi ha King Crimson, una mostra podria ser 21st Century Schizoid Man-Live interpretada per Greg Lake, baixista del grup.

8. Concerto in D minor, II Adagio, Johann Sebastian Bach. Interpretada per Maurice André. Quan vaig començar a tocar la trompeta em passava hores escoltant aquesta cançó somiant en poder tocar algun dia la trompeta així… somiant.

9. Right Off, Miles Davis. De Miles Davis podria haver posat desenes de cançons. És el culpable que escollis tocar la trompeta, després de veure’l amb 14 anys en un concert al Palau de la Música. Em va deixar meravellat. He escollit aquesta per la força i la lliçó magistral de Miles Davis: fa un solo de gairebé 10 minuts, i no decau mai, té un domini total dels tempos, i la guitarra de John McLaughlin és magistral.

10. Birdland, Weather Report. Miles Davis va crear escola, i tots els músics que van tocar amb ell i van beure de la seva influència van fer grups com Weather Report (Joseph Zawinul, Joany Shorter), Mahavisnu Orchestra (John McLauglin, Billy Comham)), Chick Corea, Herbie Hanckoc etc… Birdland potser seria una de les més conegudes del JazzRock d’aquells anys.

11. La Presó de Lleida, Joaquim Serra. Igual que passa amb molts compositors és complicat escollir només una cançó, Puigsoliu, Remembrança, Impressions Camperoles, etc… És el compositor per cobla que més ens ha influenciat. Quan ja de grans el Josep ens el va fer redescobrir, ens va tornar un sentiment de la infantesa que teníem amagat. Una sonoritat èpica, mediterrània, vibrant!

12. Ones Nones, Companyia Elèctrica Dharma. Ho sento, ja sé que no queda molt bé posar una cançó del teu grup, però jo l’any 75 encara no era un Dharma, i aquesta cançó de l’Oucomballa, és amb la que em vaig despertar de matinada en el Canet Rock de l’any 75. Veure sortir el Sol amb aquesta cançó és un record que per sempre portaré gravat.

13. Nightsong, Sidsel Endresen & Bugge Wesseltoft. Una cantant i un pianista noruecs que m’encanten, amb una discografia que, tan junts com per separat, és molt eclèctica. Nu Jazz, experimentació, lirisme… Nous camins per a la música.

14. Ára bátur, Sigur Ros. Un dels grups dels últims anys que més m’agrada. Hi ha cançons que et transporten a moments molt intensos que has viscut, i aquesta n’és una.


Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa