Foto: Juan Carlos Gómez Villamor
Les 14 cançons més especials de Roger Pistola i el motiu pel qual ha escollit cadascuna és:
1. Break Into Your Heart, Iggy Pop, “Post-pop depression” (2016)
Aquest disc m’ha deixat descambuixat. Té un magnetisme estrany que fa que no el pugui deixar d’escoltar una vegada i una altra. És un fenomen que em passa dues o tres vegades cada any, però em va sorprendre venint de n’Iggy, que duia un parell de discos una mica fluixets. Aquest està a l’alçada dels seus millors treballs dels setanta, amb en Bowie.
2. Blackstar, David Bowie, “Blackstar” (2016)
I xerrant d’en Bowie. Enguany ha començat amb una coça al baix ventre. Talment com una muntanya russa. En qüestió de dos dies, “Hasta el infinito y más allá”.
3. Casual, Here We Go Magic, “Pigeons” (2010)
Here We Go Magic són un grup de Brooklyn que me flipen, sobretot els dos darrers discos. Aquest tema és anterior, però és hipnòtic i penetrant. El vídeo és pertorbador, no recomanable per quan estàs dinant.
4. The Fathom Line, The Hazey Janes, “Lenguage of faint theory” (2012)
Vaig descobrir The Hazey Janes una mica per casualitat, per un vídeo del BalCONY TV. Em va fer gràcia el nom, referent a una cançó d’en Nick Drake. No només per això em van enganxar, sinó perquè fan temes boníssims, com aquest. Després vaig saber que són de Dundee, un lloc on, fa uns anys, vaig estar-m’hi uns dies. Escòcia és mel.
5. The Great Beyond, R.E.M., “In time: The Best of R.E.M. 88 – 03” (2003)
R.E.M. són pràcticament el grup de pop perfecte. Fan hitassos tan bons que te poden entaferrar una lletra quilomètrica i se t’aferra igualment. I no vull reivindicar cap disc en concret sinó el seu “Greatest Hits”, que conté dos temes aleshores inèdits que es camuflen perfectament entre els altres. Chapeau.
6. Hunter, Björk, “Homogenic” (1997)
Intrigant cançó de na Björk, la qual només puc suportar quan no es posa en plan divassa excessiva. Aquí ella està molt al seu lloc i és molt interessant el contrast tímbric de la producció. Mai no havia pensat que un acordió podia fer tanta por.
7. Sour Times, Portishead, “Dummy” (1994)
No són un grup indicat si tens ganes de tallar-te les venes. Però és que m’encanta Portishead. Sobretot quan es posen en pla pel.lícula d’espies.
8. Tomorrow Never Dies, Sheryl Crow, “Tomorrow never dies (OST)” (1997)
I això em porta a posar una cançó d’en James Bond. Quan era petit escoltava compulsivament un CD amb totes les cançons de les pel·lícules d’en Bond fins a aquesta, que era l’última que havien fet llavors. M’agradaven més les cançons que les pel·l en si. I bé, les que fan ara són una merda, generalment. Basta veure que varen descartar la de Radiohead.
9. Chamber of Reflection, Mac Demarco, “Salad days” (2014)
En Mac Demarco és un crack. Se pega la vida pare i se dedica a fer hits. És una mica massa notas, potser, però que collons. És la primera casiorockstar del s. XXI.
10. Keep on Lying, Tame Impala, “Lonerism” (2012)
Tame Impala són un grup que em crea moltes contradiccions. Per una banda em fan ràbia, són uns posers de l’hòstia, el tio no fa més que imitar en Lennon (fusionat amb un Michael Jackson entripat). Però per altra banda tenen viatges molt bons, com aquest.
11. The National Anthem, Radiohead, “Kid A (2000)”
Havia de posar un tema de Radiohead. I del “Kid A”, a més.
12. Gloomy Sunday, Billie Holiday (1941)
La cançó dels suïcides, que va ser prohibida a Hongria (d’on és el seu compositor, que també es va suïcidar) després que es matessin unes 20 persones. A alguns països de la resta del món també va estar prohibida, però es va acabar popularitzant per la versió de na Billie Holiday, que també escarrufa.
13. For the Beauty of Wynona, Daniel Lanois, “For the Beauty of Wynona” (1993)
M’ha costat molt decidir-me per un sol tema d’en Daniel Lanois, un dels meus ídols. M’he acabat decantant per aquesta. La melodia és preciosa i sempre m’han encantat les cançons que giren només entorn d’un acord. La guitarra passadíssima de voltes del final és enorme.
14. Blue Velvet, Bobby Vinton (1963)
Una altra d’aquelles cançons que, per a alguna estranya raó, puc escoltar 10 vegades seguides, en repeat. És també un homenatge al món del cinema, que m’agrada tant.
