Al Liceu me’n vull anar

El Cor Vivaldi canta per tercer any consecutiu Els Pastorets d'Albert Guinovart

Foto: A. Bofill

 

El taló ja és obert i tot es vesteix de vermell, però no perquè sigui Nadal, sinó perquè som al Gran Teatre del Liceu. Espectacular i de vellut. S’apaguen les cares que somriuen en la profunditat i tornem-hi amb el ritual. Entra l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Enceten una música de conte que ens situa en l’acció, sembla que ens trobem al bell mig del pessebre, no hi ha molsa, ni cap riu, ni el pont que el creua perquè ningú no es mulli d’aigua de paper de plata. Només hi ha dues fileres de cadires i la cançó de fantasia. Som als Pastorets. És clar, són les festes de Nadal i és el que toca als teatres d’arreu. Però, quins Pastorets són? Pregunta tothom. Els de Folch i Torres o els d’en Pitarra? No, són Els Pastorets d’Albert Guinovart i Jordi Galceran. Entra el compositor precedit per Òscar Boada, el director. L’un al piano, l’altre a la batuta.

S’obren pas pel mig de la platea els cantaires del Cor Vivaldi, a conjunt amb l’escenari fan un degradat de tons festius avellutats de blau, verd i granat. Són principalment noies, i un valent vailet que augura potencial. Són un cor infantil amb molt de prestigi, friso per saber què els distingeix de la resta. I canten. Les veus són de nen, però el timbre és madur, ample i delicat.

Apareix elegant i de negre Elisabet Egea, ens explica què hi fem allà i comença de debò la rondalla. M’ha semblat que veia passar en Lluquet i en Rovelló, distrets, de camí a Betlem topant-se amb Satanàs. De fet, veig el dimoni acabat d’arribar de l’infern, amb la cara plena de cendra i una enorme capa negra. Unes petites banyetes surten del cap de cada cantaire, són les fúries de l’infern i es mouen compenetrades, enèrgiques i poderoses. Són les filles del mal. En Rovelló cau a les urpes de la cobdícia i s’obre el terra, les veus diuen que cauen al fons de l’inframón.

Quan tot torna a ser clar, penja de la llotja davantera un llençol blanc de núvols. “Mare, té ales!”. A tot bon Pastorets el personatge de l’àngel és dels més bonics i aquest cop no és diferent. Fa estona que alguns nens entren i surten de l’escenari per interpretar personatges que complementen la narració. Torno a veure una cadira buida, deu ser la de la veu brillant i dolça que fa una estona que vola per la sala. Ha estat preciós i massa curt. Celestial. L’Elisabet ens explica que Maria ja sap que serà mare i que aquest nen serà el que en diuen el fill de Déu, però que Satanàs, el maligne, no vol permetre que el nen neixi, ell va ser expulsat del cel i ningú més hi entrarà. És clar, ens diu la narradora, aquest nounat tindrà tres pares. Fa broma, diu que ja sap que no es tracta d’una família gaire tradicional, però que clar, els contes són així i que evidentment a Josep ja li està bé. Oh! Quin orgull.

Però no ens oblidem, diu, que tenim en Lluquet i en Rovelló ensotats a les calderes. El cor comença a esternudar en una coreografia graciosa i juganera. Atxim, atxim, atxim, atxim! Jesús! Jesús? El nom del nouvingut. Els vailets surten cames ajudeu-me i Satanàs presenta els set pecats capitals. Comencen a buidar-se els seients dels cantaires, ara l’atrevida luxúria, després la peresa arrossegant-se, més tard l’ambiciosa avarícia, i finalment una enveja molt altiva, la supèrbia egoista i la gola entre cuiners. Tots entonen cantarelles persuasives amb lletres entretingudes, autèntiques, originals i, sobretot, actuals, que exageren els seus trets.

Glòria! De cop i volta el vibrato s’intensifica i les veus es tornen adultes i profundes. Desfilen per la ferradura del públic les sopranos, les mezzosopranos, les contralts, els tenors, els barítons i els baixos. Tota una gentada gairebé militar entona un himne a l’al·leluia. L’Elisabet ens fa saber que aquest tal Jesús ha nascut. Sembla que és una notícia magnífica, de fet, divina, i que es necessiten un munt de veus celestials per celebrar-la. Com Pastorets, arribem al naixement i cantem nadales. El noi de la mare, El Rabadà. Vull esmorzar! Es veu que Satanàs s’ha esfumat.

És l’hora de la festa final, els pastorets-cantaires es donen les mans i pum! El Liceu és confeti i colors i somriures. Estan tots molt contents del resultat i s’ho han passat molt bé, és molt important sentir-ho així des de l’escenari. Si el confeti és per dins i per fora, és bon senyal. “Vinga, amunt, amunt!”, diu el de segona fila. I un grapat de gent s’aixeca entre els aplaudiments. “Visca, visca!” Boada fa callar tothom. Ei! Que diu que fa deu anys que Guinovart i Galceran van escriure els seus Pastorets, els més originals de tots, és clar que sí, perquè són únics i diferents. No hi ha gaire personatges, ni tampoc gaire escenografia. Però hi ha música, molta música. I el vol homenatjar amb una placa i, de passada, celebrar el Nadal amb tots plegats. Fum, fum, fum. S’obren els llums, el pati de butaques és ple de paperets i de somriures.

 
Els Pastorets

Música: Albert Guinovart
Text: Jordi Galceran
Direcció musical: Òscar Boada
Satanàs: Josep Lluís Gil
Narradora: Elisabet Egea
Cors: Cor Vivaldi-Petits Cantors de Catalunya i Cor del Gran Teatre del Liceu
Músics: Orquestra del Gran Teatre del Liceu
Direcció adjunta: Pilar Paredes
Escenografia: Margarita Cabero (idea original), Elisabet Egea i Manel Sábado (direcció escènica)
Lloc: Gran Teatre del Liceu
Dissabte 17 i diumenge 18 de desembre del 2016

Nou comentari

Estimar-te com la terra
I al record les tardes bones / i cançons a mig desfer
Més entrades...
El pitjor buit d'una mare
14 dones comparteixen el dolor d'haver perdut els fills que van engendrar
Més entrades...