“Quan només era un xiquet vaig viure el meu infern. Primer va ser la pèrdua de la persona que més m’estimava. Una part de mi. I després van ser els anys de crits, insults, humiliacions i colps a què em van sotmetre a casa. Necessitava un refugi i el vaig trobar en un llapis i una llibreta. Passava hores i hores escrivint versos o inventant-me històries, canalitzant un riu ingovernable de ràbia, tristesa i frustració que colpejava el meu cos esprimatxat. La música era el meu altre refugi. Em falcava els auriculars i em submergia en les cançons d’altres. Fins que als tretze anys vaig agafar una guitarra i vaig descobrir que podia escriure les meues. Des d’aleshores, la música i les paraules em van salvar la vida.”
Ho confessa Xavi Sarrià. Durant els darrers dos anys el músic ha creat el seu disc en solitari que du per títol un vers de John Berger: Amb l’esperança entre les dents (Propaganda pel fet!). “Perquè tots hem passat pels nostres inferns particulars. És igual la intensitat del patiment. Tots hem batallat per fer-los front.”
Som el sol que despertava
al pati d’aquella escola,
samarretes esguerrades,
tiradors a les butxaques.
Érem innocents i dèbils
però ja no tan ingenus,
tu pintaves estelades,
jo et besava d’amagades.
Som la fúria que arrasava
amb la nostra adolescència,
unes festes populars
altaveus al descampat.
Batallant entre mil cossos
com feres ingovernables,
tu em cantaves a l’orella
jo et desitjava sencera.
Som l’amor que construíem
entre llargues assemblees,
un casal destartalat,
un pòster d’encaputxats.
Vèncer la nostra feblesa
desafiant la prudència,
tu assenyalaves tempestes,
jo desplegava les veles.
Som la lluna que assaltàvem
a les nostres matinades,
amagats a les teulades
de la nostra vida en flames.
Estimant-nos a glopades
de poemes i cerveses,
tu recitaves Kortatu jo el
Llibre de meravelles.
Som la llavor que creix sota els estels,
la terra humida les arrels,
el vent la pluja i la memòria que perdura.
Som la gent que no es rendeix,
fràgils humils supervivents,
tota una vida a la deriva,
amb l’esperança entre les dents.
Som les nits de cara al sostre,
d’habitacions a les fosques,
aïllats en blocs de pisos,
entre frustracions i bronques.
Escrivint a les palpentes
missatges a les finestres,
tu espantaves velles ombres
jo m’ocupava dels monstres.
Som albades que encobrien
fugides improvisades,
a adormir-nos a l’autobús
despertar només amb tu.
Una cala a la Marina,
una lluna clandestina,
tu encaraves les onades,
jo nedava a la deriva.
Som el buit de quan tornàvem
a les guerres quotidianes
jurant-nos que trencaríem
amb les gàbies on vivíem.
Currar de qualsevol cosa,
ser nosaltres la revolta,
tu devoraves mil vides,
jo em llepava les ferides.
Som els anys que compartírem
i els camins que ens separaren,
retrobar-nos per sorpresa
als carrers de la infantesa.
Besar l’antiga alegria,
riure fins que es fa de dia,
tu em recordes com m’estimes,
jo que junts som invencibles.
