Una d’amor

Van buidar-nos d'egoisme,/ vam omplir-nos de consol


Ja fa un temps que soc addicta
a les marques del teu cos,
com la brúixola tossuda
que sempre assenyala el nord.

És tan fàcil enyorar-te
quan estàs tan lluny de mi
que les ones em colpegen
i em porten mar endins.

Així em tornes a la vida
escoltant-te respirar,
que em caldrien deu mil segles
per deixar-te d’estimar.

Sí que som afortunats,
pur atzar o què sé jo,
amb els tombs que fa la vida
i acabar al mateix lloc.

De vegades em transporte
dintre d’aquell cotxe roig
on rialles i mirades
construïen il·lusions.

Poc a poc, vàrem entendre
els misteris de l’amor:
Van buidar-nos d’egoisme,
vam omplir-nos de consol.

Alguns pensen que se’ns escola
l’experiència entre les mans.
Jo els diria: tinc la sort
arrelada en el meu cant

I si un dia no em trobes
somiant entre llençols
és que estic buscant estrelles
per a fer-nos un bressol.

Les rialles ompliran
coves, traus, forats i pous,
serem la serenitat
de qui estima sense por.

Mai sabré com agrair
la prudència del destí
per plenar de tu i de mi
la voreta del camí.

Mireia Vives i Borja Penalba, en una foto promocional

Nou comentari

Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...