L'amor de Bruce Springsteen i Patti Scialfa

Foto: Catorze

“Un cop rere un altre, havia fallat barroerament a dones ben maques; durant força temps, doncs, rodejava amb els braços aquell gran «no-res» i m’anava bé. Després de la mort de l’àvia, quan jo tenia setze anys, de l’asèpsia emocional de mon pare i la partença de tots dos cap a Califòrnia, em devia afigurar que això de necessitar massa els altres no compensava, i que més valia defensar-se. Però cada cop es feia més difícil pretendre que no passava res: dos anys de relació era tot el que em podia permetre, després s’acabava. Prou, fora. […]

Amb la fi de cada afer, sentia un trist alleujament de la claustrofòbia ofegosa que l’amor comportava. I tornava a ser lliure per ser… no res, una altra vegada. Canviava de parella, rebobinava i recomençava de cap per dir-me que ara seria tota una altra cosa. Aleshores, vinga joia i rialles fins que el destí i aquella ansietat insuportable trucaven un altre cop, i qui noia passa any empreny. Jo «estimava» tan bé com podia, però de passada vaig fer mal a algunes persones que de veritat m’importaven, i és que no sabia com fer-ho altrament.”

Bruce Springsteen al llibre Born to Run (Malpaso Edicions) s’obre de bat a bat per parlar de la seva vida: des de com ha patit depressió fins a com ha viscut l’amor. Llegim fragments en què explica com es va enamorar de la cantautora Patti Scialfa (mentre estava casat amb la model i actriu Julianne Phillips), com va encarar aquesta situació i què ha significat i significa per ell (a part de compartir la vida, comparteixen escenaris amb la E Street Band).

La Patti era música, tenia si fa no fa la meva edat, m’havia vist de gira en totes les meves versions i m’havia llucat amb un ull savi. Sabia que jo no era cap príncep blau (a tot estirar, un príncep grisc fosc) i amb ella no vaig sentir la necessitat de fer veure res. No és que la Julie ho volgués, però amb ella simulava. Quan era filmant on fos, jo m’estava a Nova Jersey i, a poc a poc, anava derivant cap als vells costums, els bars, les nits fins tard –no res seriós, tot just el meu vagareig acostumat– i no feia ben bé vida de casat. Va ser en un d’aquests períodes que la Patti i jo vam ajuntar-nos amb el pretext plausible de treballar en els nostres «duets». Era una nit de setembre, amb la lluna com una ungla primeta al cel de ponent sobre el bosc perfilat al bar de casa, la vam fer petar i, ben aviat, vaig sentir que alguna cosa passava. Després de disset anys de topar-nos esporàdicament, dos anys més de treballar junts, amb un punt de festeig, va arribar un moment en què em mirava la Patti i veia alguna cosa diferent, alguna cosa nova, alguna cosa de la quan no m’havia adonat ni tampoc no havia sentit abans. Jo estava sempre ocupat, com va dir més tard la Patti, «buscant en altres prats». La Patti és una dona sàvia, forta i potent, però és també una ànima delicada, i hi havia alguna cosa en aquesta combinació que obria noves possibilitats al meu cor. La Patti és una singularitat en la meva vida, i, com a tal, va començar.

D’entrada em vaig dir a mi mateix que només era «un afer», però no: era l’afer. D’amagatotis no vaig durar gaire, i em vaig sincerar amb la Julie tan aviat com vaig veure que la cosa anava de veritat, però no hi havia manera de sortir-me’n amb una certa gràcia i dignitat. Estava a punt de ferir una persona que m’estimava… i punt. Aviat ens separaríem i jo apareixeria fotografiat en calçotets amb la Patti en un balcó de Roma. Vaig manegar pèssimament la separació de la Julie; vaig entestar-me a tractar-ho com un assumpte propi, de manera que no vam fer cap comunicat de premsa i, quan la notícia es va filtrar, va produir ràbia, dolor i «escàndol». Un assumpte tan fumut va esdevenir molt més dolorós del que no calia; jo apreciava de veritat la Julianne i la seva família i la meva gestió matussera de tot plegat és una cosa que em retrec encara avui.

Revolució pèl-roja

És una revolució de dona pèl-roja: bellesa en flames, cambrera, músic de carrer, nena benestant, noia de la Jersey de vaques magres, gran cantautora, novaiorquesa durant dinou anys, una de les veus més adorables que mai he sentit, llesta, forta, fràgil. Quan la miro, veig i sento el millor de mi. La Vivienne Patricia Scialfa va créixer a Deal, Nova Jersey, germana d’en Michael i en Sean, filla del capità de coberta de la Guàrdia Costanera Joe Scialfa i de la bellesa local Pat Scialfa. Una nena pigallada semblant al personatge de la Raggedy Ann, el seu somriure brilla obertament, de manera expectant, en les seves fotos d’infantesa. Si estimem aquells en companyia dels quals es reflecteix el millor de nosaltres, aquesta és la llum que brilla damunt meu. Atès que som un parell de músics solitaris, hem arribat força lluny. […]

Vaig parlar amb la Patti per primera vegada quan ella tenia disset anys i jo vint-i-un. Havia respost a un anunci que jo havia posat a l’Absury Park Press per trobar veus per a la meva Bruce Springsteen Band de rock i soul composta de deu membres. Vam parlar una estona per telèfon, ella era molt jove i li vaig dir que solíem viatjar i que més valia que acabés l’institut. […]

Deu anys més tard, una nit que era a l’Stone Pony, una noia pèl-roja va aparèixer i es va ajuntar amb el grup dels dissabtes nit per cantar «Tell Him» dels Exciters. Era bona, tenia alguna cosa que no havia vist encara per la zona, i dominava molt bé el caire vocal dels seixanta, juntament amb elgun altre tret molt caracterítiscament seu. En aquell temps, jo ja era un peix gros en un estany discret i, allà on anava, s’hi feien ones. Ens vam trobar dempeus entre una gentada remorosa al fons del bar mentre jo m’hi vaig presentar i la resta ja va ser un festeig llarg i envitricollat.

La Patti va dir-me que jo sempre buscava la companyia en «altres prats». Jo sempre havia tingut un munt d’idees pel que feia al qui, què, quan, on i per què de les meves tries romàntiques, però a la llarga totes aquestes idees van resultar irrellevants. Quan em vaig obrir i vaig deixar de buscar en aquells «altres prats»… la Patti era allà, davant meu. M’havia clissat i es va esperar fins que estigués preparat, i ho vaig estar. És una història curiosa de dues persones que s’han estat temptejant l’una a l’altra, en un contacte prudent i tangencial, abans de connectar veritablement.

Vam sortir de gira com a companys de grup amb Born in the USA. Ella tenia una plètora d’admiradors i no era fàcil guanyar-te-la si tractaves d’amansir la seva independència novaiorquesa, vivia sola i viva com un músic, com jo. No era de la mena domèstica; no vivia per fer-te sentir segur. Tot això m’agradava; havia provat l’altra opció i no rutllava. Sabia que em calia una cosa veritablement diferent i potser molt difícil, i que això era la Patti. Ens vam anar aposentant en la domesticitat, a poc a poc i parant compte. Era d’una intuïció psicològica molt esmolada i jo sentia el risc que comportava una companya tan formidable. Quan vam començar a veure’ns, la Patti era extremament agradable, intel·ligent i estimulant, però em feia por. Jo estava dipositant en ella la meva confiança i, malgrat el seu interès, no estava del tot segur que la volgués. En la Patti hi havia una forta càrrega sexual, seduïa amb facilitat i podia encendre la gelosia; això desembocava en enfrontaments emocionals, algun producte de bellesa emprat com a arma llancívola i un fotimer de discussions. Vam posar a prova durament la capacitat de cadascú de suportar les inseguretats de l’altre. Va anar bé. Podíem barallar-nos, sorprendre’ns, decebre’ns, revoltar-nos, apaivagar-nos, aguantar, rendir-nos, fer mal i guarir, barallar-nos un altre cop, estimar-nos, arranjar-ho i sant tornem-hi un altre cop. Tot dos érem persones esquerdades en molts sentits, però esperàvem que amb dedicació podríem abordar les peces trencades per crear plegats alguna cosa factible i bonica. Així va ser. Vam crear una vida i un amor fet per una parella de bandolers emocionals; aquesta semblança ens lliga molt estretament.

La meva dona és una persona reservada, aliena d’alguna manera al seu «personatge públic», i és força més refractària que jo a ser el centre d’atenció. Els seus dots són molt més dels que es veuen als concerts. És d’una gran elegància i dignitat, i plegats hem pogut construir prou amb aquelles peces trencades; vam trobar que un cop tornaven a ser a lloc, pesaven com la pedra, i que cadascuna havia sostingut les de dalt i de baix durant vint-i-tres anys (per un gos i per a les relacions entre músics, això són uns 175 anys!). Dos solitaris que no estaven necessàriament fets per als anells d’or, però els vam arrabassar… i vam guardar-los com un tresor.

La nit que vaig enamorar-me de la veu de la Patti a l’Stone Pony, el primer vers que va cantar va ser: «I know something about love…» [“Sé alguna cosa sobre amor”]. I tant.

Passar per la capella

La Patti i jo vam festejar pel barri de Chelsea. A prop del seu apartament de Nova York hi havia un banquet deliciós en un jardí just enfront del diner Empire. Ens trobàvem allí i passàvem els dies de primavera xerrant i bevent llaunes de cervesa en bossetes de paper. Una tarda, en sortir de dinar a l’Empire, vaig agafar una branqueta d’un matoll, ela vaig entortolligar com un anell improvisat i, un cop la Patti era asseguda al banc, vaig recolzar un genoll a terra. Li vaig fer la proverbial pregunta, tot cofoi vaig rebre la seva acceptació i vam marxar. El proper pas era aconseguir un anell de compromís com Déu mana.

El pare mai no ensenyava la mare pels llocs. De fet, arran de la seva paranoia, va passar mitja vida amagant-lai allò se m’havia ficat fins al moll de l’os. Això de l’amor sempre m’havia fet un pèl d’angúnia, haver de mostrar la meva necessitat d’algú o d’alguna cosa, obrir el meu cor o la mera companyia d’una dona. Tàcticament, el pare havia fet arribar el subtil missatge que una dona, una família, t’afebleixen i exposen la teva vulnerabilitat. Tot plegat era una cosa horrible per viure-hi i la Patti va aconseguir canviar-ho en gran mesura. Mitjançant intel·ligència i amor em va fer veure que la nostra família era un senyal de força, que érem formidables i que podíem entomar la vida i el món i gaudir-los.

D’una cosa segur: la Patti i jo estaríem junts per sempre més, fins a la fi. I llavors tocava anunciar-ho. Verge santa, feia tres anys que estàvem junts, havíem sobreviscut a l’esclat d’un escàndol i ja teníem un fill i n’esperàvem un altre. Però odio fer públiques aquestes coses. Potser és pel fet d’haver viscut tant de temps al centre de l’atenció pública, o potser era tan sols la meva tossuderia de voler abassegar la Patti, la família i l’amor tot per a nosaltres. A aquelles altures, però, ja coneixia aquests sentiments i sabia que no eren saludables.

Hi ha un munt de persones que mantenen una relació fantàstica sense cap mena de certificat de matrimoni, però nosaltres sentíem que hi havia alguna cosa substancial i important en la declaració dels nostres sentiments, una cosa que pera nosaltres era essencial. És per això que es fan els vots, una promesa pública i es beneeix aquella unió i se celebra. Quan ho fas davant dels amics, de la família, del teu món, és una mena de sortida de l’armari, un anunci per a tothom que d’ara endavant ho farem tot plegats. Dos a la carretera.