«Quan vaig acabar el concert del camp del Barça del 1985, davant de 100.000 persones, mentre la gent del meu entorn ho estava celebrant (vam guanyar no sé quants Guinness tontos, era una experiència única a Europa), jo vaig necessitar anar a veure com desmuntaven l’escenari, i fins que no va estar tot desmuntat no me’n vaig anar. Em va anar molt bé. En una situació tan privilegiada com la meva, no perdre el món de vista de vegades és difícil. Em diuen que actuo amb falsa modèstia. Doncs sí, fins i tot si és falsa, jo m’he d’obligar cada vegada a negar que sóc un gran cantant o un gran què-sé-jo. Durant quaranta anys he hagut d’esforçar-me cada dia per no creure-m’ho mai, i per no creure-m’ho sincerament, malgrat el reconeixement del públic. No nego que he estat capaç de fer alguna melodia o de sintetitzar en una lletra uns sentiments, però d’aquí a ser allò que la gent et fa percebre de tu mateix quan et declaren la seva admiració… Cada vegada que enceníem els llums en un teatre, veia que el públic em mirava amb uns ulls… Acabat el recital, valia la pena entrar al cotxe i tornar sol cap a caseta, adormit, amb gana, sentint-me sol, sense cap maneta per agafar. Era un exercici imprescindible per no creure’m un déu.»

Lluís Llach, entrevistat per Eva Piquer el maig del 2009.