Aquí em tens, pel que calgui

Només puc dir-vos que durant aquest any m’ho he passat tan bé que ni us ho podeu imaginar

Arxivat a: El piano



Fa exactament un any, la vigília de Sant Jordi, estava escrivint el primer 31 cançons. Ara ho penso i segurament és providencial que fos justament en una data tan assenyalada que l’Eva i jo segelléssim via mail la nostra col·laboració.
 
Recordo la primera vegada que vaig llegir el llibre de Nick Hornby que dóna nom a la meva secció. Em recordo nítidament pensant que mataria per poder escriure algun dia alguna cosa semblant. Mai em vaig atrevir a proposar-ho del tot a ningú. “Massa personal, massa implicat. No m’ho voldran”, pensava.
 
Però aquell primer mail de l’Eva desprenia un lleuger perfum de carta blanca, de confiança cega. D’aquella cosa de “ja ens estamparem quan calgui” que tan bé sabem reconèixer els temeraris. I quan vaig veure que jugàvem a la mateixa lliga, em vaig treure la carta que havia reservat per quan es presentés l’ocasió.
 
I la resta ja la sabeu: cada quinze dies, una cançó. Una batalleta o un batibull de coses que em passen pel cap. Només puc dir-vos que durant aquest any m’ho he passat tan bé que ni us ho podeu imaginar. Que he gaudit com una nena compartint amb vosaltres a través de les xarxes tots aquests sentiments, tota la passió que jo sento per la música i per algunes coses de la vida. Que després de molts anys d’escriure sobre música he pogut parlar del que a mi em sembla més important d’aquesta art: el que em transmet a mi, la manera com jo la visc o l’he viscuda.
 
Durant aquest temps he rebut tuits, correus electrònics i missatges a Facebook  d’alguns de vosaltres, explicant-me que en llegir un article determinat us hi havíeu sentit identificats, us havia despertat alguna cosa, us havia fet pensar en algú o, fins i tot, us havia fet plorar. La vostra és la resposta a una pregunta que m’he fet infinitat de vegades: “Per què escrius, Míriam?” Doncs mireu, jo escric justament per això: per comunicar-me amb la gent. Ras i curt. I mai abans m’hi havia comunicat tant. I d’una manera tan maca.
 
Dimarts 14 d’abril, a la fàbrica Damm, vaig reivindicar l’aposta per l’autoria, pels textos amb personalitat, per desmarcar-se del periodisme cultural convencional que l’Eva Piquer va fer en el seu moment. Sense aquesta aposta, 31 cançons mai hauria estat possible i jo hauria trigat una mica més a respondre’m amb tanta claredat alguns dels meus dubtes existencials.
 
De manera que aquest d’avui és per a ella. Per la seva valentia i per deixar-se mitja vida (i em consta que l’altra mitja va bastant de cul) en un projecte boig però preciós que és un plaer llegir sencer mentre esmorzes dissabte. Un projecte fet a base de feina de formiga, de “que sigui el que Déu vulgui” i reforçat a base de teixir complicitats precioses.
 
Un dia, un amic em va dir que la cosa suprema (sic) és fer-se costat, fer-se companyia. Si hi penso, aquest primer any de Catorze va una mica d’això. De ser-hi i de creure-hi, almenys en el meu cas.
 
Gràcies, Eva. Per tot. Però, sobretot, per la teva amistat. Per la nostra amistat, que avui, amb el vint-i-tresè 31 cançons, compleix el primer any de tots els que vindran.
 
Aquí em tens, pel que calgui. 
 

La Míriam recitant Gabriel Ferrater a la festa d’aniversari de Catorze a l’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm.


Cançó: Stand by me
Autor: Ben E. King

@mrspremisse 

Comentaris

    Gemma Ventura Abril 24, 2015 5:47 pm
    M'agrada molt aquesta secció, té un tarannà franc, íntim i profund que almenys amb mi, respon a l'intenció de la Míriam: comunicar i connectar entre el llaç invisible de l'anonimat. Per moltes més cançons vestides d'emocions!

Nou comentari

Foto: Universitat de Barcelona
Schubert i Txaikovski al Paranimf
L'Orquestra de la UB ofereix el concert inaugural del Cicle de Música a la Universitat
Més entrades...
Hem sobreviscut
14 fotografies de dones fortes i valentes que han superat el càncer de mama
Més entrades...