camins que hem de fer sols.
Camins, Sopa de Cabra
Foto: alexcoitus
T’has trobat sola davant de mil mons, mentre pas a pas anaves fent camí. T’han intentat aturar, dient-te això no, aquí tampoc, què fas?, estàs boja?
I tu t’has enamorat de la bogeria. De fer i desfer sense encasellar-te enlloc. Esquivant els dits que t’assenyalen per omplir-te de noms. Quan t’han intentat enganxar una etiqueta has corregut a canviar-te de vestit. Un instint rebel t’empeny a ser diferent. T’apartes tants quilòmetres com pots d’allò que sembla que és normal, d’allò que fan tots.
Sí que has dubtat. Perquè senzill no ho és, no ho ha estat mai. Però t’has obligat a escoltar-te i a deixar-te endur. Massa sovint el fre no ha vingut de fora, sinó de dins. Les pors, els complexos, la mania d’empetitir-te. De tancar el llum i refugiar-te dins del teu món, en què no necessites res ni ningú. Només desaparèixer.
Pas a pas, vas arribar allà i ara has arribat aquí. No saps ben bé com: quan ets on vols ser, no et calen explicacions. Quants tombs fa la vida. I tu que aixeques el cap, mires endavant i camines.
