Patti Smith. Foto: ACN



Dijous 28

Cantautors sexis de Louisiana, llegendes del rock alternatiu i l’OBC al Primavera Sound

Abans de sortir de casa envio whatsapps a dos amics. Quin temps fa? Quan, fa dos anys, l’onada de fred glaciar ens va obligar a anar al Primavera Sound amb jaqueta d’hivern, vaig posar a Déu per testimoni que mai més tornaria a passar fred al Fòrum, però la perspectiva de caminar entre escenaris carregada de roba innecessària tampoc em fascina. Les seves respostes em confirmen que, com sempre a finals de maig, de nit i a la vora del mar, farà fresqueta, però no tanta com perquè un mocador al coll i una jaqueta lleugera no siguin suficient.

Com que vaig tard, em permeto el luxe d’anar en taxi de punta a punta de Barcelona. Em toca un taxista xerraire que em fa una valoració exhaustiva de les darreres eleccions municipals. Després de posar el món a lloc durant tota la Gran Via, arribem al Fòrum. Intueixo que el taxista m’ha agafat afecte quan s’acomiada de mi dient-me que m’ho passi bé i que vigili, que en aquests llocs amb tanta gent, mai se sap.

La cua de persones per recollir el braçalet que els permetrà l’accés al festival durant els següents tres dies és, com cada any, increïble. Malgrat la sensació generalitzada que enguany el cartell és més fluix que de costum, ningú vol perdre’s l’esdeveniment que dóna el tret de sortida a l’estiu barceloní.

Recullo tot el material a la zona de premsa i envio un missatge a l’Esteve Plantada, amic, poeta, editor i periodista, que cobreix el festival per a Nació Digital i amb qui hem acordat fer equip. La velocitat de la conversa em dóna una primera dada que es confirmarà al llarg dels dies: aquest any la connexió 3g funciona millor que els anteriors. La millora és d’agrair en un festival en què, constantment, la gent necessita trobar-se. I fer-ho entre milers de persones no és precisament senzill.

L’Esteve em proposa passar per l’escenari ATP, on està tocant la Yasmine Hamdan. No sabem exactament què ens hi trobarem i la veritat és que la cantant i actriu libanesa ens sorprèn molt positivament. No us enganyaré: m’esperava quelcom més ètnic, però la Yasmine té un so potent, que combina amb tocs d’electrònica acurada que resulta en un concert molt fàcil d’escoltar.

Com sempre, la planificació d’un festival com el Primavera Sound depèn en gran mesura de la distància entre els escenaris, de manera que comencem a caminar per arribar a veure en Benjamin Booker, un cantautor de Louisiana que em roba el cor en només tres minuts d’actuació. Acompanyat només per un baixista, un guitarrista i un bateria (que, com si fossin coristes dels seixanta, van vestits exactament igual, bigoti inclòs) ofereix un concert de repertori heterogeni i, sobretot, destil·la actitud i ganxo. Electricitat pura al Heineken.

Com que volem veure The Replacements sopats, fem parada tècnica. Demà vindrem preparats, però avui s’imposa una hamburguesa a la vora del mar, en el temps just per arribar quan un dels caps de cartell més esperats comencen el seu concert. La fama d’un directe explosiu no precedeix la mítica banda de Minessota i en canvi, després d’un inici tímid que sembla donar la raó als que auguraven un concert fluix, en Paul Westerberg i els seus es fan amos de l’escenari i arriben a alternar clàssics del seu repertori amb versions de Jackson 5 (un I Want You Back que fa ballar fins i tot els que fan cua als lavabos) i Chuck Berry (Maybellene). Un contrast increïble i la constatació que ells són els primers a passar-s’ho bé.

És el torn d’un altre cap de cartell, Antony and the Johnsons. La pregunta predominant a la prèvia és si l’artista novaiorquès trobarà l’entorn que li escau per al seu directe de tall intimista, fregant la lírica, en un escenari a l’aire lliure en què la majoria de públic ja fa moltes hores que beu i el risc de soroll ambient és elevat. Antony Hegarty s’acompanya de quaranta músics de l’OBC per repassar clàssics com I Fell in Love With a Dead Boy, Epilepsy is Dancing, Another World i acabar amb la seva cançó insígnia: Hope There’s Someone. Els visuals que acompanyen la seva actuació acaben de crear el clima perfecte per a un concert que, malgrat trobar un encaix perfecte en sala tancada, ha aconseguit reeixir amb un repertori impecable, una posada en escena magnífica i un públic respectuós i entregat.

Moment de dubte. Cal triar entre veure els Black Keys, caps de cartell, o en Chet Faker, que toca a l’escenari Ray-Ban i que pot ser el gran descobriment de la nit. Optem pel segon. Un dels grans atractius del Primavera són les sorpreses. Definitivament, Nick Murphy, l’australià que s’amaga rere el pseudònim que homenatja el gran Chet Baker, signa un dels millors directes que hem vist avui, pràcticament sol sobre l’escenari amb la seva barreja de soul i electrònica, una presència rotunda (“avui la cosa deu anar d’actitud”, penso) sobre l’escenari i l’amfiteatre ple de públic que es mira fent gestos d’assentiment amb el cap. Sí nois, l’hem encertada.

Queden dos dies de festival per davant i decideixo retirar-me. Quan arribo al capdamunt de les escales, la característica olor de claveguera i mar em retorna a Primaveres passats.

Ara comença un altre festival, el Trobauntaxilliure Sound. Molt menys interessant, us ho asseguro.


Divendres 29

“Gent, sou el futur i el futur és ara!” o com provocar la catarsi col·lectiva a l’esplanada d’un festival

Ahir li vaig prometre a l’Esteve que els dies de festival que quedaven ens alimentaríem bé. Mai he comptat quants quilòmetres s’arriben a recórrer en tres jornades al Fòrum però si ho jutjo pel cansament, diria que no menys de cinc diaris. Abans de sortir de casa preparo entrepans i m’omplo la motxilla de gominoles i xocolates. Em sento com les Bessones O’Sullivan a les seves famoses festes de mitjanit.

Com ahir, la tarda comença a l’ATP, aquest cop veient The New Pornographers. El power pop dels canadencs m’omple de nostàlgia. Feia temps que no els escoltava i sentir-los en directe m’ha transportat a una època molt determinada de la meva vida. El sol de la tarda i trobar alguns amics entre el concert em fa arrencar la segona jornada dels festival amb les piles carregades. Quan trobo l’Esteve entre la multitud, després de diversos whatsapps, la felicitat és completa, sobretot perquè ens encaminem al concert que més espero d’aquesta edició: el de la gran Patti Smith.

Quan arribo a l’escenari Heineken comencen a sonar les primeres notes de Gloria i ja se’m posa la pell de gallina. “Jesús va morir pels pecats d’algú, però no pas pels meus”. Ja hi som. Això fa pinta de ritual i catarsi col·lectiva. No sabria dir quantes vegades he escoltat el Horses. El que sé segur és que mai ho he fet en directe i que aquesta serà la primera vegada. En el primer moment àlgid del repertori, amb Birdland, ja sé que estic davant del millor concert que veuré avui i el que queda de festival. L’Esteve i jo ens ensenyem els braços de pèls eriçats i constato que gran part del públic també ho està fent. Smith i la seva banda es mengen literalment l’escenari. Ella està contenta i gaudeix. Té records per als seus amics, que ja no hi són, quan toca Break it Up, inspirada en un malson amb Jim Morrison com a protagonista, i la tremendament emotiva Elegie, dedicada originalment a Jimi Hendrix en què l’artista recorda companys ja desapareguts. El nom de Lou Reed ressona a l’esplanada del fòrum entre ovacions, Patti Smith plora. Llàgrimes a l’escenari, llàgrimes entre el públic.

Una Smith enèrgica i envalentonada per l’emoció es penja la guitarra per acabar amb Rock and Roll Nigger. Ningú diria que té seixanta-vuit anys. “We want the world and we want it now!”. Tot ressona per dins i per fora. Tinc un nus a la gola. Miro l’Esteve i està igual d’emocionat. El sol cau al Fòrum i una llegenda viva ens acaba de gravar a foc el record inesborrable del que, segurament sigui un dels concerts més emotius que hem vist mai.

Decidim sopar amb Belle and Sebastian de fons, malgrat els dubtes de la seva eficiència en directe. Els escocesos es passegen per la majoria de hits infal·libles del seu catàleg, des de I’m a Cuckoo fins a Take me Away from Here I’m Dying, passant per una de les meves preferides, Piazza New York Catcher. No és per tirar coets, però no es pot dir que no ens facin passar una bona estona.

Tornem al Heineken, dos entrepans després, per veure una altra de les bandes més interessants de la programació, Sleater Kinney, un dels bucs insígnia del moviment Riot Grrl, sorgit a Estats Units durant la segona meitat dels noranta. Arribem amb el concert ja començat i he de reconèixer que m’emociono veient com tres dones a la cinquantena no només no tenen res a envejar a molts dels grups actuals, sinó que se’ls mengen amb patates. Les de Washington, liderades per Carrie Brownstein, desborden energia i es prenen molt seriosament el seu retorn, en què presenten nou disc, No Cities to Love. Torno a sentir-me orgullosa de la potència de les dones que he vist avui als escenaris.

De camí cap a la sortida, un amic em diu que ve de l’Auditori, de veure la Novena de Mahler. Em fa molta enveja. Posar-la a les mateixes dates del Primavera és contraprogramar deliberadament.


Dissabte 30

Un Boesendorfer de doble cua, perdre’s el concert revelació i un noi que abans era guapo

Quan arribo al Fòrum la Patti Smith ja ha fet el seu Spoken Word a l’auditori Rockdelux. Diuen que ha estat increïble i jo m’ho he perdut. No es pot estar al plat i a les tallades i menys en un festival de tres dies on triar és la constant que guia les nostres passes.

Les cares del públic ja comencen a ser un poema. Però la militància és la militància i podria dir-se que a les sis de la tarda el fòrum està acceptablement ple. L’Esteve encara no ha arribat i passo les primeres hores del festival amb la Montse Virgili, d’Icat.cat, que avui gaudeix del seu primer dia lliure al festival després de dues jornades de feina. Ens acostem a l’Auditori, i després de deixar tot el meu avituallament a la porta, accedim al recinte, ple de gom a gom per rebre Swans. Tal i com comença el concert, gran part del públic abandona la seva localitat asseguda per acostar-se a primera fila, esperonats per la banda. Després d’una estona en tenim prou, no perquè el rock experimental de Michael Gira ens avorreixi, sinó perquè tenim ganes de sol i brisa.

A l’ATP hi ha una bèstia exaltant les masses: És Father Damian, líder del grup de Hardcore Fucked Up, que està muntant un xou increïble que contrasta amb tot el què he vist fins ara. Ens hi quedem una estona i decidim fer parada i fonda, cerveseta i caminada fins al Heineken per veure Mac de Marco, un altre dels meus preferits que no decep. Per allò de les tries, hem de deixar-lo a mig concert per anar a veure un altre dels plats forts a l’escenari Ray-Ban: Tori Amos, en el seu primer concert a la península.

Acompanyada d’un Boesendorfer de doble cua i un teclat, la cantautora nord-americana desperta el mateix dubte que dos dies abans teníem amb Antony and the Johnsons: Serà aquest l’entorn adequat per a la seva proposta? I tan bon punt comença el concert, tenim la resposta: l’emoció no entén d’entorns. Més encara quan el so és impecable i l’execució d’Amos, com era d’esperar, excel·lent. Com molts dels altres grans caps de cartell, la cantant i pianista fa un concert farcit de clàssics, en què no falten Crucify, Silent all these years, Precious Things, una emotiva Toast que posa els pèls de punta i, fins i tot, una versió de In Your Room, de Depeche Mode. Mentre comparteixo uns ossets de goma amb l’Esteve i la Montse em meravello que algú pugui omplir un espai tan gran amb un piano i una veu. Preciós.

La Montse ens abandona per anar a veure els alemanys Eistürzende Neubaten. Més tard sabrem que ha estat un dels millors concerts del festival, però la nostàlgia ens pot i optem per fer una regressió al dandisme encorbatat dels Interpol. “Va, Esteve, una caminadeta més fins a l’esplanada del Heineken i ja ho tenim”. La veritat és que comencem a acusar el cansament de tres dies menjant entrepans i caminant per l’asfalt del fòrum.

Sopem veient com en Paul Banks i els seus no han perdut la forma, malgrat la certa sensació d’estar sentint el mateix de sempre. Es mostren cordials, adreçant-se al públic en castellà i mostrant-se feliços de ser al Primavera i a Barcelona.

Després dels Dandies post punk de Nova York, només haurem de girar-nos per veure una altra de les bandes que conformen la primera línia del cartell. Al Parc del Fòrum la puntualitat i els canvis d’escenaris són mil·limètrics, per això la sensació d’impaciència és notable quan la banda de Julian Casablancas fa esperar el públic gairebé un quart d’hora, que l’Esteve i jo aprofitem per cruspir-nos una caixa de Mikados.

Quan finalment surten a l’escenari, miro el nou look de Casablancas i li pregunto a l’Esteve què s’ha fet al cap en Julian. I em ve al cap una frase de mare: “Tant guapo que era aquest noi!” Estètiques a banda, els Strokes fan un concert funcionarial, de complir, sense ànima. Només el seu catàleg indiscutible de hits els salva d’un concert mediocre, perquè s’ha de reconèixer que són qui són i que cançons com Reptilia, Last Nite o Juicebox sonen bé i emocionen el personal més enllà de la implicació de la banda, que ni saluda ni s’acomiada ni té cap mena de connexió amb el públic. Un públic, d’altra banda, que és segurament el més nombrós de tots els concerts que hem vist aquests dies i que, malgrat ser absolutament ignorat, ha suat i ballat cadascuna de les cançons.

L’ambient del Fòrum ja comença a ser l’habitual de dissabte: cames que s’arrosseguen cap a Underworld o Caribou i grupets de gent asseguda al terra del Ray Ban esperant que, com ja és tradicional, Dj Coco tanqui la festa amb Don’t Stop Believin.

Han estat tres dies de Primavera compartits amb 175.000 persones. Mentre torno a casa intento recordar quina va ser la primera vegada i quina va ser la sensació. I podria dir que és la mateixa que ara. Cansament i excitació a parts iguals. Haver descobert bona música. Haver vist coses per primer cop.

Demà ho descansarem tot i canviarem les vambes per les sabatilles d’estar per casa. Els entrepans per les amanides. La música en directe per l’Spotify.

Però hi ha una cosa que és irreversible: ja ha començat l’estiu a Barcelona, com cada primavera.

Belle & Sebastian. Foto: ACN

@mrspremisse

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix