Caic, a poc a poc me’n vaig,
la física em captiva
i la gravetat m’inclina
als teus peus.

Caic, al mateix temps desfaig
els nusos que regiren
aquest fràgil
equilibri meu.

Res no dura gaire,
em moc,
no soc d’enlloc,
d’aquest país d’aire.

Mai tornaré a viure,
mai, amb el pes que arrossega
la mentida, la rutina,
el trist engany.

Sense final jo caic,
el món sencer s’estimba
contra els vidres
dels meus dies, caic.

M’enfonso dins l’aigua,
la corrent em porta a prop
del meu país d’aire.

L’impuls d’un instant
dibuixa el meu salt,
travessa els espais en blanc.
Arribes, te’n vas,
la vida es desfà
invisible en el mar dels anys.

Canto sense xarxa,
salto i sempre caic.

Res no dura gaire,
em moc,
no soc d’enlloc,
del vell país d’aire.

L’impuls d’un instant
dibuixa el meu salt,
travessa els espais en blanc.
Arribes, te’n vas,
la vida es desfà
invisible en el mar dels anys.

L’impuls d’un instant
dibuixa el meu cant,
travesso els espais en blanc.
La vida es desfà,
arribes, te’n vas,
invisible en el mar dels anys.

Foto: Chris JL

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Anònim a febrer 05, 2019 | 17:41
    Anònim febrer 05, 2019 | 17:41
    Déu meu, quina canço més trista ?

Nou comentari

Comparteix