Foto: Columbia Records


Amb pocs músics he tingut el vincle emocional que mantinc amb Bruce Springsteen; només amb dos més, de fet. Per això, en veure que tothom parla del seu últim disc, publicat fa tot just quatre dies, m’he animat a dir-hi la meva; per això i, si he de ser sincer, per oblidar el partit de dissabte.

Cap dels últims discs d’Springsteen no havia aixecat l’expectació d’aquest. Les primeres crítiques parlaven de la seva millor obra en dècades, un retorn a les arrels –un altre– que alguns s’atrevien a situar per damunt de fites incontestables de la seva discografia com el Born in the USA o el Tunnel of Love. Tant d’entusiasme em va amoïnar –els catalans, sobretot els del Barça, ja ho tenim això, són molts anys de jugades mestres i Coutinhos– però va arborar-me les ganes d’escoltar les noves cançons, i també l’enveja, ratllant l’odi, a tothom que, com si fos una sentència d’un tribunal espanyol, en parlava a les xarxes abans no s’haguessin publicat. Entre aquest allau de comentaris vaig trobar, per sort, les primeres crítiques carnisseres que ja el titllaven d’enganyifa i autoparòdia. No tot eren elogis i vaig poder respirar una mica.


Springsteen ha gaudit sempre d’un fervor popular per damunt d’altres contemporanis seus, figures indiscutibles de la música de l’últim mig segle. Més enllà d’un llegat discogràfic immens, a l’alçada de molt pocs, que no perdré ni un caràcter més en valorar, aquesta estima se l’ha guanyada als escenaris. Assistir a un dels seus concerts amb la E Street Band, la seva banda de tota la vida, és una experiència que no s’acostuma a oblidar, recitals de tres o quatre hores, sense treva, on sembla que li vagi la vida en cada acord. He estat en concerts de Dylan on semblava que l’insigne premi Nobel s’avorrís com una ostra i que el públic més aviat li fes nosa. Altres monstres, com Van Morrison –el segon del meu Big Three particular–, són capaços de fer-te levitar en un concert –hi ha dues proves fefaents en forma d’incommensurables dobles en directe–, però només si té el dia bo; si no, pot passar-se l’estona barallant-se amb tothom, públic, tècnics de so, músics i amb ell mateix, fins arribar a extrems com posar un rellotge ben a la vista per deixar clar els minuts que falten perquè pugui fotre el camp sense dir ni adeu. Springsteen, no. Quan surt a l’escenari sembla que no hi hagi res al món més enllà del públic i la música, i cap altre lloc al món on desitgi més trobar-se que allà dalt. Com ell mateix ha explicat, no concep la vida sense concerts, i això, pels seus admiradors, és una benedicció.


La data de publicació pel comú dels mortals, un dia tan assenyalat com el 23 d’octubre, va arribar, vaig poder escoltar el Letter to you de dalt a baix, i vaig descobrir que Springsteen havia fet una trampa i un truc. Una trampa que de fet eren tres, perquè entre les nou cançons noves havia inclòs tres relíquies compostes fa gairebé cinquanta anys que eren, sens dubte, les tres millors cançons del disc. Tres joies que, sobretot dues d’elles, haurien brillat en qualsevol de les obres majúscules que el de Nova Jersey va publicar en la seva dècada daurada, als anys 70. Que Springsteen hagués decidit descartar fins avui unes cançons tan refotudament bones permet intuir la qualitat desmesurada del seu repertori, però convidava a una comparació més odiosa que mai amb el material nou.


Per això Springsteen, que és més viu que la gana, devia empescar-se el truc: aplegar tota la banda a la granja-estudi casolà que té a Nova Jersey per gravar les cançons en viu, tocant tots alhora, sense remescles, en només cinc dies. I encara els en va sobrar un. Gravar tot un disc en quatre dies no ha de ser necessàriament positiu –abans de publicar el The River, potser la seva última obra mestra, Springsteen va estar-se mesos tancat a l’estudi– però era la millor manera de potenciar l’esperit del directe, el seu indiscutible punt fort, el que el farà llegendari. D’aquesta manera aconsegueix que cançons que no són millors que les dels seus primers àlbums d’aquest segle –que no és pas poc, però venim d’on venim– sonin per damunt de les seves possibilitats. I jo que, a l’espera de la vacuna que em permeti gaudir-lo en viu una vegada més, me n’alegro.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Estret E a octubre 26, 2020 | 11:36
    Estret E octubre 26, 2020 | 11:36
    M'agrada la teva critica, es pot ser molt fan i no deixar de ser critic. Amb en Bruce es tendeix a fer referencia a quatre discos d'ell que son obres mestres per qualsevol discografia...
  2. Icona del comentari de: Manelblues a octubre 27, 2020 | 07:39
    Manelblues octubre 27, 2020 | 07:39
    ...gran Bruce...gran Van Morrison...la pregunta es:neixeran de grans com ells? O hem d aprofitar el seu llegat cada dia com si fos l ultim... hem tingut sort de ser contemporanis d algun geni...gracies Boss
  3. Icona del comentari de: Anònim a octubre 27, 2020 | 19:13
    Anònim octubre 27, 2020 | 19:13
    No escriure cap crítica musical. Només vull fer esment del públic dels concerts de Springsteen: totes les edads, totes les clases, una expectacio jubilosa abans del concert i unes cares somrients i feliças a la sortida . És " el Bruce" o " el Springsteen" . Al llarg de tres o quatre horas hem compartit sentiments, tristesses , greuges comuns a tots els que som allà. Una cosa, l autèntic Bruce va en un pack amb l Elm street band.2020

Nou comentari

El piano

Comparteix

Bob Dylan, només ho sap el vent

Per quants camins l'home haurà de passar/ abans que arribi a ser algú?
Foto: Fundació Catalunya - La Pedrera
Comparteix

Els nous talents del jazz, a La Pedrera

El terrat de la Casa Milà acull un cicle de concerts a la fresca per als vespres de juny i juliol
Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir

Passadís

Comparteix

Les mans del metro de Nova York

14 fotografies que retraten gestos, guants i dits durant un trajecte subterrani
Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement

Comparteix