«Cantar en una coral et marca per sempre»

El SCIC celebra el primer mig segle amb ganes de formar moltes més generacions de cantaires

Arxivat a: Converses, El piano

Cantar en una coral transcendeix la música. És formar una família, aprendre sense adonar-se’n, saber que estàs fent coses maques. Així ho creuen Mercè Pérez, coordinadora general del Secretariat de Corals Infantils de Catalunya, i Júlia Olivés, membre de l’equip tècnico-musical. Enguany el SCIC ha celebrat els 50 anys de cançons. Ho ha fet amb diverses cercaviles arreu de Catalunya i amb un concert final al Palau Sant Jordi, en què els cantaires han recordat les cantates que s’han anat interpretant al llarg dels anys. També han rebut el Premi Nacional de Cultura 2017, per contribuir amb el seu projecte a formar noves generacions de la cultura.
 

Foto: Berta Lunes


Formar part del SCIC és de les coses que més m’ha fet créixer a la vida.
 
Mercè: El fet d’estar en una coral és com una escola. És una activitat que et marca i que t’omple i que va molt més enllà de l’activitat en si, que és anar el dia que sigui a cantar. És molt més proper, t’ensenya unes vivències que són socials i humanes.
 
Què te’n dus? Per què molts cantaires us quedeu a fer de directors quan ja sou grans?
 
Júlia: Hi ha una cosa no explícita. Jo crec que em vaig quedar perquè el meu director m’ho va demanar, però també perquè ells et transmeten una manera de fer. Hem tingut la sort de formar part de corals en què els nostres directors estaven molt implicats al SCIC. T’encomanen un deure sense saber-ho, perquè no és obligatori.
 
Mercè: Ho mames des de petit. És natural. Depèn que el director t’encomani aquesta emoció i aquestes ganes. Jo soc de Valls i veníem tots a les jornades de treball. Perquè la directora ens deia: “Heu de venir, heu de veure l’essència del SCIC per entendre-la i després ser el relleu”. És la continuïtat el que realment fa funcionar la coral.
 
La música desperta en els nens una sensibilitat especial.
 
Júlia: Jo crec que la música fa càpsules de memòria molt potents. Els que hem seguit tenim molt més present la música, però igualment de cop amb les amigues de la coral, que encara veiem ara, quan surt a la conversa qualsevol cantata, se’n recorden encara. 
 
Mercè: Diumenge vaig anar a dinar amb uns amics. I hi havia una noia que és de la colla però no té relació amb el món coral i em va dir: “Ostres, Mercè, vaig veure el concert per la televisió i saps què? Que jo de petita cantava a Rossinyols de Tarragona i vaig cantar el Concert desconcertant i quan vaig sentir el clarinet a la tele amb el concert dels 50 anys, em vaig emocionar”. I es va posar a cantar ella sola una cançó de la cantata de què se’n recordava. I plorava, s’emocionava explicant-ho. Em deia: “Quan hi penso, em venen unes vivències tan boniques que no en tinc mai un mal record, d’aquells temps a la coral”. Més enllà que segueixis en el món coral o de la música o no, cantar en una coral et marca per sempre.
 
Això s’encomana a les famílies, no? De fet jo vaig veure el concert per la tele perquè els meus pares també el volien veure. 
 
Mercè: I això que moltes vegades les famílies no estan vinculades al món de la música. Els meus pares no ho estaven i m’hi van portar perquè van voler quan jo era un tap de bassa. Evidentment les vivències no només són per a tu, sinó per al teu entorn perquè al final també ho viuen. Viuen els concerts, els intercanvis, les trobades. S’han d’acollir els nens, també els han d’acollir ells a casa. Fan vincles amb altres famílies i coneixen tot un moviment de gent que fan coses pel cant coral.
 
Júlia: Vulguis o no, els pares que porten els nens a la coral també s’assemblen. Tenen aquesta sensibilitat que fa que llavors cada cosa que fas la visquin d’una manera molt bonica.
 
Per a aquest 50 anys heu cantat una cançó que diu Cantar junts ens fa feliços. Aquest és el lema del cant coral, no?  
 
Júlia: Aquesta cançó l’hem utilitzada a les cercaviles, sempre s’acabaven així. En alguns llocs ha sigut molt emocionant. Tot i que aquest any la cantata ha estat d’un gènere més pop al qual no estem acostumats, acabar el dia assajant junts era… I de cop al final cantar això, hi havia com una sensació que tothom s’estava adonant que era realment maco.
 
És com una comunitat, no? Com un fil.
 

Júlia: Jo recordo estar cantant al Palau Sant Jordi i quan s’acaba la cantata tens una sensació de massa enorme, de pinya, d’haver fet una cosa tots junts. Hi ha com una eufòria.
 
Mercè: És aquell segon final de quan s’ha acabat. Aquell segon, que dura un segon fins que la gent aplaudeix, que… “Uala! Que xulo el que acabem de fer i ho hem fet entre tots”. I això és molt guai.
 
Júlia: Aquesta vivència val tota la feina, tots els esforços, tots els plors i tots els nosequè que facin falta. És una cosa molt xula que o la fem entre tots o no la fem.
 
La gent normalment se sorprèn que els directors de cors infantils o els cantaires no cobrin, siguin voluntaris.
 
Mercè: Un dia vaig veure una samarreta que em va fer molta gràcia. Hi deia: “No puc quedar, tinc assaig”. Me la posaré cada dia de la meva vida. Al final el que està al teu costat ho acaba entenent si vol estar amb tu, els amics ja ho entenen també i tu ho fas perquè t’agrada. En cap moment penses que perds el temps.
 
Què us aporta dirigir?
 
Júlia: Quina pregunta més difícil. Jo ho faig perquè els nens puguin viure el que jo vaig viure. A part de l’ensenyament musical i del que és implícit a dirigir: com intentar-los educar la veu, que ara els nens amb la contaminació tenen cada cop més la veu fotuda. A banda d’aquestes coses de la professió, jo diria que per a mi és això, poder-los transmetre el mateix que em van donar a mi.
 
Mercè: Jo penso el mateix. Quan vaig començar a la coral no em platejava per què volia fer-ho, simplement volia fer-ho i ho veia molt natural. I després de directora pensava “he acabat una formació i ara me’n toca una altra”. No m’hi cabia al cap no quedar-me. Després, personalment, vaig voler fer-ne la meva professió. El fet de combinar les dues coses m’ha enriquit perquè puc fer una feina que m’agrada molt, que la faig a més com a hobby. El relleu d’allò que et van donar ara et toca a tu fer-lo, després faràs que algú t’agafi el relleu. És una cadena.
 
Què és allò que us van donar?
 
Mercè: Les vivències que comporta estar en un cor. D’estar en grup, de cantar plegats, a veus o no. Gaudir del resultat musical, d’un esforç que has treballat i després els concerts, la part humana que comporta. La disciplina d’un assaig. Uns valors. Més enllà de la música hi ha els valors com a societat i humanitat. La inclusió, el treball en equip, la disciplina, saber respectar el torn, conviure, compenetrar-se.
 
Júlia: El més xulo és que s’ensenya sense dir-ho. És aquest aprenentatge ocult. Mentre estàs fent música aprens tota la resta. Que al final és el més bàsic i és l’essència. Que després t’emocionaràs escoltant El timbaler del Bruc però per què? Perquè més enllà de la música hi ha unes emocions que et van marcar. I poder transmetre això als nanos és molt xulo. Aquest any hem muntat un nou cor en una escola nova i era la primera vegada que participaven en un concert. Era el seu primer concert, el concert del Palau Sant Jordi. Ploraven, sortien plorant i això ja els ha marcat. Això del Palau Sant Jordi perquè és molt bèstia però fem cada any a l’Auditori una actuació amb uns 500 nens i només allò ja fa com una cosa… Potser només és adrenalina, la química.
 
Mercè: També és un aprenentatge per a ells. Jo recordo el primer assaig. Era impossible que seguessin bé, era impossible que callessin. És un treball que s’ha de fer. Quan els pares em van portar a cantar a la coral no els ho vaig pas demanar jo que m’hi portessin. A poc a poc t’hi vas fent i al final fas una família. Aquestes vivències i aquests valors intrínsecs són la base, i allò que a nosaltres ens ha motivat. Al final el que queda és aquell somriure i aquell punt que veus en els nens de brillantor als ulls.
 
No creieu que ara les famílies estan menys predisposades que abans?
 
Júlia: Sí, a més les corals del SCIC tenim una manera de fer que de vegades avui costa una mica. Per exemple, si me n’he d’anar a Manresa, em quedo a dormir a casa dels nens de Manresa. Per nosaltres és molt evident i això sí que costa una mica, els intercanvis.
 
Mercè: La implicació en general amb la coral costa. És una qüestió de pedagogia. Les corals que fa molt que funcionen ja tenen aquesta dinàmica. Els pares ja et diuen “per què no has d’anar d’intercanvi si és molt xulo!”. Però si és una coral novella o en què s’ha fet una regeneració de tots els directors i la gent és nova i no s’ha fet el trasllat d’aquesta pedagogia, costa més. I aquest partir de zero ens fa entrar en temes de la societat. “El meu nen té bàsquet, marxem els caps de setmana o tenim un dinar familiar”. Això m’ha passat, una noia que es moria de ganes de venir al concert del 50è aniversari que no va venir perquè tenia un dinar familiar. Jo li havia de dir que no saben que això només passa un cop a la vida, que s’estan perdent una experiència.
 
Penso que no hem de defallir en això i que tampoc hem de culpar els pares o els directors. Tampoc té la mateixa entitat una coral infantil independent que la coral que és del conservatori, de l’escola o de l’escola de música. Perquè ells entenen això com una activitat més d’aquell lloc. No es fan al càrrec que va més enllà de la classe.
 
Júlia: És veritat que els nens canten i ho fan més que fa 50 anys. Però són projectes diferents. Ara, que si hi ha un nen que aquest concert que fa amb l’escola és el seu únic concert a la vida, doncs, felicitats. Perquè no n’hauria fet cap i ha tingut una experiència coral. Però és veritat que dins del SCIC tenim menys cantaires perquè les mateixes corals de tota la vida també tenen menys nens.
 
Com ho heu notat, això?
 
Júlia: Al SCIC tenim corals que són la base. Potser sí que s’ha notat una mica amb algunes corals que van i venen. Jo crec que el relleu a petita escala dels directors als cantaires també ha de ser del SCIC als directors.
 
Mercè: També estem coincidint amb un  canvi generacional de directors, per lògica. I això implica que nosaltres com a SCIC siguem capaços de transmetre el que ens van transmetre a nosaltres, adaptant-nos a tots els canvis que calguin. Som conscients que el món de fa 50 anys no és el d’ara i que hem de renovar idees.
 
Júlia: I que totes aquestes corals que són noves i tenen tarannàs diferents, una coral d’una escola o d’una escola de música tenen un tarannà diferent per la seva naturalesa, però és molt xulo que hi siguin.
 
Mercè: El que volem és que tothom s’hi senti a gust i que tothom es faci seva la filosofia del SCIC. Això és un treball de camp, que els caps comarcals facin un bon seguiment a les noves corals, que els cors entenguin que el SCIC no és una empresa de serveis, perquè va molt més enllà d’això. I el dia que no hi siguem no hi haurà cap persona que tiri endavant el projecte. Perquè ens ho fem nosaltres mateixos.
 
I en l’àmbit musical què intenteu transmetre?
 
Júlia: En l’àmbit auditiu, de l’entonació, de l’escolta, de l’harmonia, he après sense saber-ho. A mi no em donaven la partitura, ja ho vaig aprendre després amb la formació. Sí que és veritat que aquesta formació intrínseca, que no t’estàs qüestionant que aprens música, ha inspirat molts nens i nenes a després ampliar la seva formació musical.
 
Mercè: La cosa és que cantar és la manera més primària de fer música. És parlar però fent música. Igual que tu aprens a parlar perquè parles amb altra gent, si estàs cantant, estàs fent música. Estàs cantant amb una orquestra simfònica, és com parlar amb Sòcrates. Musicalment és una cosa molt potent. I encara que no t’estiguin dient “mira la corxera aquella”, és que estàs aprenent molta música. Estàs aprenent a escoltar el violí que no havies sentit mai perquè t’ha de donar el peu per entrar. Allò que el director t’entona una melodia a l’assaig, estàs aprenent a escoltar.
 
La pedagogia moderna però de tota la vida.
 
Mercè: Al cap i a la fi la finalitat última del músic és tocar, cantar, en aquest cas. És a partir de la pràctica que s’aprèn tota la resta. Si després vas a fer llenguatge musical, una cançó tindrà molt més sentit per a tu si l’has cantat, l’has picat i l’has ballat.

Júlia: Nosaltres no treballem amb partitura, però a vegades els la dones perquè t’interessa per algun motiu, és tant més fàcil quan: “Mireu, veieu que hi ha una lletra a sota de l’altra? Això és perquè repetim i llavors llegim la segona que és la segona estrofa”. I diuen: “Ah sí, sí, d’acord”. I potser aquelles nenes no han vist mai una partitura. Però ho tenen molt clar al cap.
 
Mercè: Aquella formació bàsica que han tingut de petits queda. No només en l’entonació, en molts aspectes de la vida, no només els valors. De col·locació de la veu, de saber estar en un concert. Quantes persones hi ha que sàpiguen estar en un concert, esperar que acabi la cançó per aplaudir, que estiguin escoltant activament, quantes? Es veu molt clarament aquella persona que ha rebut formació musical. Només per això ja val la pena.
 
Quan som petits som un full en blanc.
 
Quan ets petits no penses “ostres, és que estic aprenent”.
 
Quan dirigiu rebeu les influències dels vostres directors.
 
Mercè: Jo ho reconec, sí, sí. A mi l’Imma em va ensenyar moltes coses. I després he anat evolucionant a la meva manera però la seva manera de fer em va marcar i em va fer seguir un camí que potser d’una altra manera no hagués seguit.
 
Júlia. Nosaltres després n’hem fet la nostra professió i per tant ens hem format. Però d’entrada, el minut zero aprens copiant. És com un ofici, copiant. El sabater, el fuster. Què feia el meu director, què treballava? I després vas adquirint la teva manera.
 
El SCIC també forma directors, no?
 
Mercè: Aquest és el setè any. Tampoc és que sigui una trajectòria de fa molts anys, però Déu n’hi do. Estem molt contents perquè hi ha molta formació de base, hi ha molta gent que s’acull als nostres cursos com una formació d’entrada, per un primer contacte amb la direcció. Ens agrada perquè així són conscients de la dificultat que això implica, que hi ha molt d’atrevit en aquest món de les corals. Suposo que per ignorància. No són conscients de com és de difícil ni de a formació que has de tenir per posar-te davant dels nanos. Estem treballant amb material sensible, que són els nens, i els hem de donar formació de qualitat. Jo crec que vaig rebre una formació de qualitat i tot el que la meva directora em va aportar era el millor que sabia i s’esforçava molt i es preparava els assajos que no t’ho pots ni arribar a imaginar. És molt important la formació.
 
D’on va sortir la necessitat de fer els cursos?
 
Júlia: Des de faset anys es fan els cursos, però abans es feia una cosa que se li deia els Treballem amb. Es convidava algun director perquè sí o perquè era el director d’una obra i llavors tots els directors treballaven amb ell com ensenyar aquella obra. Arran d’això, el Toni Gálvez, que llavors era el director general, va insistir molt perquè els directors del SCIC tinguessin els seus propis cursos especialitzats en corals infantils. Vèiem que hi havia molt de curs de formació per a adults i per a veus mixtes i poc especialitzat en cor infantil. Vèiem que hi havia aquesta necessitat perquè els cantaires són diferents i necessiten altres coses.
 
El SCIC també ha jugat un paper molt important en la cultura catalana.
 
Júlia: Sí, a vegades no en som conscients perquè l’hem viscut d’una manera molt natural, però, ostres, que ho van fer en dictadura encara, no? És fort, en realitat.
 
Mercè: Quan parles amb els fundadors esborrona. Imagina’t, si per nosaltres és un any de moltes vivències, de moltes emocions, per la feina i per la implicació, per a ells és el seu fill, ho han parit ells, això. Quan ho feien no sabien què estaven fent tampoc, només sabien que volien trobar-se i cantar junts i que era una història perillosa perquè més de vuit persones no es podien reunir si no eren de la mateixa família perquè es considerava una reunió il·legal.
 
Júlia: Jo, ara que vam estar remenant els arxius, vaig descobrir algunes coses com que al principi de tot el SCIC no existia com a tal, es va emparar sota Las Juventudes Musicales de Manresa, però devia haver-hi al davant una persona que ja sabia què feia i els van emparar. Per això la primera trobada va ser allà. Vam descobrir que el SCIC no va ser oficial com a tal, tot i que ja existia i tenia nom i ho tenia tot format, fins uns quinze anys més tard.
 
En què va consistir la primera trobada?
 
Júlia: Es van trobar uns quants directors que es devien conèixer entre ells d’haver estudiat música junts. Tots dirigien corals que devien haver nascut feia poc. Abans no existia aquest moviment de cor infantil, existia en adults, orfeons, Cors Clavé, la Coral Sant Jordi. Algunes corals van sorgir d’aquests cors d’adults.
 
Les corals de la primera trobada segueixen cantant?
 
Mercè: No totes. De fet, aquest any a la trobada inaugural dels 50 anys, que la vam fer a Manresa, hi van cantar les corals d’aquella primera trobada allà mateix. Va ser molt xulo perquè vam trobar representació de cantaires de totes les corals d’aquell primer concert i van poder cantar un parell de cançons. Alguns ara són directors del SCIC.  
 
Júlia: Els cantaires de l’època ara tenen 60 anys i els directors sí que són més grans, però són gent que ha seguit al peu del canó. N’hi ha que encara ho són ara.
 
Mercè: Per a ells és molt fort, això. No s’ho esperaven. Pensa que es reunien al febrer i a l’abril ja feien la trobada.
 
Júlia: Eren gent amb molta energia, que ho van fer de zero, del no-res, s’ho van inventar. El més bonic és que els va sortir com una cosa molt natural. “Tots tenim corals infantils, no? Doncs cantem junts i cantem junts”.
 
Mercè: Parlava amb un dels fundadors i em deia: “El primer que vam fer va ser fer una assegurança, perquè no fos que passés res. Però no hi havia cap assegurança que entengués i que ens pogués assegurar perquè no ho havien fet mai abans. No acabaven de veure quines condicions havien de posar en aquell contracte”.
 
Júlia: I veus fotos que ara diríem: “Ui, no, això no pot ser.” L’assaig d’aquell primer concert el van fer a la plaça i el director enfilat en sis caixes. Perquè si volem cantar junts, ens posem a la plaça. O les fotografies del Palau de la Música. L’escenari a rebentar de nens asseguts a terra i els directors dirigint al mig dels nens. Realment amb una sabata i una espardenya.
 
Mercè: Els cantaires de llavors et diuen que eren nens i no n’eren conscients. Diuen alhora que no sabien per què hi anaven, però sabien que estaven fent alguna cosa important, alguna cosa que era rellevant i sòlida.
 
Júlia: Hi ha una anècdota que és bastant significativa. El Tirant lo Blanc es va estrenar un any després de la mort de Franco. Hi ha un número del Tirant lo Blanc que diu: “Tirant lo Blanc vas galopant a retrobar la llibertat que ens han robat!” I s’acaba molt així [entona un final èpic]. I tot el públic es va posar dempeus i entens que els adults ho puguin entendre però els nens que hi eren, per exemple, el Josep Vila, que era cantaire, ho diu, per força t’has d’adonar que estàs movent alguna cosa.
 
Mercè: Són coses del nostre país que ens marquen i que nosaltres també hem deixat el relleu com a SCIC. Va ser un fet històric important i amb transcendència. Simplement per la necessitat de trobar-se, de cantar junts. Penso que s’ha fet molt bona feina. També crec que els nens d’aquest 50è també ho han viscut com una cosa important. Estem fent una mica d’història, el SCIC estem deixant una cosa molt bonica, molt ben feta i de la qual tots ens en recordem.

Júlia: Jo penso que sí, que ho han viscut amb intensitat. Ha estat molt bonic poder cantar un enfilall de cançons de les cantates de les trobades, que ha fet el Josep Vila. Una cosa extraordinària, preciosíssima. I el fet de poder mostrar als nens tot aquest seguit de cançons i explicar-los d’on venen i de quines cantates són.
 
Mercè: Tothom se’n recorda de quina cantata ha fet per tal trobada o tal altra. Jo crec que et queda a l’ADN. Queda enganxat i no t’ho pots treure. 

Nou comentari

Foto: Monestir de Pedralbes
Concert de Nadal al Monestir
Sortegem 2 entrades dobles per gaudir el concert de l'orquestra Verpres d'Arnadí
One
Més entrades...