El dit petit del peu de Roger Puig

El músic actua al cicle de concerts «Els vespres d'hivern» de la Universitat de Barcelona

Arxivat a: Crònica, El piano

Foto: www.rogerpuig.bandcamp.com


El sostre és altissim. Hi ha rengleres de bancs vermells, elegants. A les parets, quadres immensos. Al davant, en Roger Puig i, al seu costat, l’Oriol Roca al baix i l’Enric Gómez a la guitarra, amb qui toca al cicle de concerts Els vespres d’hivern.

Som al paraninf de la Universitat de Barcelona, un lloc que així d’entrada imposa, fa respecte. Però que comparteix un punt en comú amb el cantant: em permet conjugar el verb contemplar. Així, mentre escolto les cançons del seu nou disc, Picnic al búnquer, miro el que hi ha al meu voltant, l’ànima d’aquest lloc. I al mateix temps, sóc observadora dels petits detalls que ell a mesura que canta descriu.
 
“Sembla mentida que els monstres me’ls trobi a cada cantonada”. Entre línies, parla de fets quotidians. De coses de tots, com les pors. Aquelles que també són fantasmes que ens espien de nit i dia. I ens empaiten fins que no ens queda més remei que acceptar-les per empetitir-les.
 
“M’encanten totes les coses inútils i encara més si formen part de tu”. En una cançó es pot parlar de tot. Pot ser que el dit petit del peu ens serveixi de preàmbul per parlar de l’amor. De les imperfeccions, de fets delicats, petits: com una carícia ens posa la pell de gallina. 
 
“Un dia qualsevol dormim a les golfes”. Amb la seva manera de dir i de fer, en Roger Puig descriu rutines des de la ironia i fins i tot amb un punt de descocert i surrealisme. Però també ens acosta aquells interrogants que tard o d’hora carreguem tots, com per exemple, amb L’ham letal del dubte, el de la indecisió.

Acaba. Sortim. Canvio el sostre per un cel que encara és més amunt. A poc a poc, mentre hem vist la vida amb uns altres ulls, el vespre s’ha fet nit. I aviat l’hivern, primavera. 

Nou comentari