El pálido punto azul

Una mota de polvo suspendida en un rayo de sol

El 14 de febrer del 1990, la sonda espacial Voyager 1 de la NASA, que havia completat la seva missió primària i estava a punt d’abandonar el sistema solar, va fotografiar la Terra des de 6.400 milions de quilòmetres de distància. Des d’allà, el nostre planeta era només un punt minúscul en una vastitud fosca interrompuda només per algun tènue raig de sol reflectit per la mateixa càmera. Aquella fotografia, que es va fer a petició de l’astrònom, astrofísic i divulgador Carl Sagan, es va dir Pale blue dot (Un punt blau pàl·lid) i va donar nom a un llibre que el mateix Sagan va publicar el 1994.

Inspirant-se en un dels fragments del llibre, Enrique Bunbury (Saragossa, 11 d’agost de 1967) va escriure El pálido punto azul, cançó que va incloure al disc Curso de levitación intensivo. L’escoltem.

Desde aquí,
a esta distancia,
nadie podría advertir
nuestra insignificancia.

Pero, nos guste o no,
no hay ningún otro lugar
para nosotros dos
que podamos habitar.

La falsa ilusión de tener la mejor localización,
ser el centro de todo el espacio exterior,
una mota de polvo suspendida en un rayo de sol.

Cada dictador,
cada artista o espectador,
cada civilización
y cada explorador.

Cada debate encendido,
cada ferviente oposición
son un desafío
y la mejor demostración.

La falsa ilusión de tener la mejor localización,
ser el centro de todo el espacio exterior,
una mota de polvo suspendida en un rayo de sol,
en un rayo de sol, oh oh.

Desde aquí,
a esta distancia,
nadie podría advertir
nuestra insignificancia.



Carl Sagan llegeix un fragment de Pale Blue Dot: A Vision of the Human Future in Space (Un punt blau pàl·lid: una visió del futur humà a l’espai):

Nou comentari