Foto: Estrella Damm

Una cua llarguíssima fa la volta al 515 del carrer Rosselló. L’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm un any més obre les portes als qui tenen ganes d’apuntar-se a saltar i remenar el cul. El Sant Jordi Musical és un petit oasi en què la màgia i l’esplendor del 23 d’abril esclata per tots els racons. A banda i banda hi ha fileres de gent esperant per tastar les propostes del recinte. Cavallers i princeses compren la rosa i el llibre en una paradeta. Aquest any els guanys es destinen a la Fundació Privada Gaspar de Portolà i la Fundació Servei Solidari a través de la iniciativa Recicla Cultura. I llavors aprofiten per pujar al terrat i fer-se l’entrega amb la ciutat als seus peus. Des d’aquí dalt veig un altre grup de gent que encara dina: uns yakisoba de la foodtruck japonesa, amb una cervesa a la mà. De lluny se senten repicar els peus d’una massa d’aficionats. Acompanyen la bateria d’algun grup a l’escenari del Moll de càrrega. I veig dits enlaire cridant i reclamant títols que gairebé coneixen ells millor que l’autor.

A la Sala de màquines, en Joan Rovira no es fa esperar. Es disposa a fer moure la gentada. Només ell i, còmplice entre els seus braços, la guitarra. Comença.

«Hem lliurat moltes batalles, hem caigut tantes vegades/ Hem tirat un pas enrere per després tirar endavant.»

Dues noies que tot just han atansat la majoria d’edat entonen la cançó mentre fan que sí amb el cap. I el convenciment les omple de força i s’agafen per l’esquena mentre proclamen que «Ei, encara tenim temps!/ De despertar ben d’hora/ de canviar el que ja està escrit.» Ja han salvat el Sant Jordi, sabent que l’instint a vegades l’encerta.

Més enllà, una noia amb un vestit de flors arramba un noi alt que per dins és de gelatina. I es fa girar sobre si mateixa. Ell es mou mig desgravat, incòmode i sense ritme i ho fa per ella.

«Vostè no es pot imaginar, quantes nits jo/ l’he somiat, i és per ‘xò que jo li prego,/ que m’escrigui i m’inviti a sortir, a fer un volt/ per ciutat, obertament o d’amagat.»

Li ho canta ella a cau d’orella. El noi alt no se sap cap cançó i segueix fent veure que balla mentre mira el vol de la faldilla com gira i s’hi queda embadalit. En Rovira fa un crit de cowboy i ell surt de l’encanteri. I obren les portes de la sala.

«Entre la por i l’excitació,/ entre la porta i el carrer./ Fantasies que comencen i s’acaben/ a les vides de la gent.»

Foto: Estrella Damm

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Last Dance

It's my last chance/ For romance tonight
Comparteix

Chiquitita

Si es que tan triste estás/ para qué quieres callarlo
Comparteix

La Gymnopédie de Satie

Escoltem una de les peces més conegudes del compositor francès

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix