Fantasies de les vides de la gent

L'Antiga Fàbrica d'Estrella Damm esdevé un oasi musical per Sant Jordi

Arxivat a: Crònica, El piano

Foto: Estrella Damm

 

Una cua llarguíssima fa la volta al 515 del carrer Rosselló. L’Antiga Fàbrica d’Estrella Damm un any més obre les portes als qui tenen ganes d’apuntar-se a saltar i remenar el cul. El Sant Jordi Musical és un petit oasi en què la màgia i l’esplendor del 23 d’abril esclata per tots els racons. A banda i banda hi ha fileres de gent esperant per tastar les propostes del recinte. Cavallers i princeses compren la rosa i el llibre en una paradeta. Aquest any els guanys es destinen a la Fundació Privada Gaspar de Portolà i la Fundació Servei Solidari a través de la iniciativa Recicla Cultura. I llavors aprofiten per pujar al terrat i fer-se l’entrega amb la ciutat als seus peus. Des d’aquí dalt veig un altre grup de gent que encara dina: uns yakisoba de la foodtruck japonesa, amb una cervesa a la mà. De lluny se senten repicar els peus d’una massa d’aficionats. Acompanyen la bateria d’algun grup a l’escenari del Moll de càrrega. I veig dits enlaire cridant i reclamant títols que gairebé coneixen ells millor que l’autor.
 
A la Sala de màquines, en Joan Rovira no es fa esperar. Es disposa a fer moure la gentada. Només ell i, còmplice entre els seus braços, la guitarra. Comença.
 
«Hem lliurat moltes batalles, hem caigut tantes vegades/ Hem tirat un pas enrere per després tirar endavant.»
 
Dues noies que tot just han atansat la majoria d’edat entonen la cançó mentre fan que sí amb el cap. I el convenciment les omple de força i s’agafen per l’esquena mentre proclamen que «Ei, encara tenim temps!/ De despertar ben d’hora/ de canviar el que ja està escrit.» Ja han salvat el Sant Jordi, sabent que l’instint a vegades l’encerta.
 
Més enllà, una noia amb un vestit de flors arramba un noi alt que per dins és de gelatina. I es fa girar sobre si mateixa. Ell es mou mig desgravat, incòmode i sense ritme i ho fa per ella.
 
«Vostè no es pot imaginar, quantes nits jo/ l’he somiat, i és per ‘xò que jo li prego,/ que m’escrigui i m’inviti a sortir, a fer un volt/ per ciutat, obertament o d’amagat.»
 
Li ho canta ella a cau d’orella. El noi alt no se sap cap cançó i segueix fent veure que balla mentre mira el vol de la faldilla com gira i s’hi queda embadalit. En Rovira fa un crit de cowboy i ell surt de l’encanteri. I obren les portes de la sala.
 
«Entre la por i l’excitació,/ entre la porta i el carrer./ Fantasies que comencen i s’acaben/ a les vides de la gent.»
 

Foto: Estrella Damm

Nou comentari

Blade Runner i una cançó d'amor
Escoltem un dels fragments més coneguts de la banda sonora de la pel·lícula
Més entrades...