Foto: Maider Mendaza
Començaré dient que en Roger Puig ha fet un disc preciós. Crec que és important que ho sapigueu i així, si no us ve de gust seguir llegint la resta de l’article, almenys tindreu això present.
Pícnic al búnquer (La Casa Calba, 2016), el seu primer treball en solitari, és un recull de cançons amb melodies que es mouen de manera còmoda entre el pop de tota la vida, el preciosisme i una certa psicodèlia. Escoltar-lo és una delícia: en Roger és un gran observador de la quotidianitat, des dels objectes fins a les relacions de parella i, a més, sap com explicar-ho d’aquell manera que ho fan els tímids, entre la sornegueria i la veritat. Sí, sí, això que he dit fa gràcia, però és així.
Dimarts 13, aliè a la superstició, el presenta a l’Apolo envoltat d’amics. Hi ha en Joan Pons, el Petit de Cal Eril, que li ha produït el disc, en Roger Mas, el Quartet Brossa i Els Nens Eutròfics, la seva banda, que pujaran més tard a fer-li uns cors descontrolats i festius en un dels darrers temes. Precisament, en un moment del concert dic a l’Esteve Plantada –eutròfic, amic i editor– que aquest és un d’aquells concerts que recordarem d’aquí a uns anys com una cosa maca. En Roger va desgranant les cançons del seu búnquer tranquil·lament, sense cap ànsia de protagonisme personal, deixant que parlin per ell. Estem tan acostumats a aquesta pàtina de presumptuositat amb què es vesteixen les coses que només quan ens trobem al davant d’una cosa neta ens adonem que molt del que ens envolta, fins i tot del que ens agrada, té una capa de brutícia, de postureta, digueu-li com vulgueu, que ho acaba embrutant. L’olor de nenúfar no se sent si fa pudor de fems, canta en Roger. Touché.
A l’Apolo no hi fa pudor de fems, avui. Hi fa l’olor de l’Apolo: aquella barreja de flors blanques i desinfectant de lavabo que té la capacitat gairebé proustiana de recordar-te algunes de les nits que hi has passat. El que sí que s’hi respira és molta amistat i la satisfacció de veure com el talent i el treball d’algú es materialitza en un disc. En un disc que heu d’escoltar sí o sí.
L’endemà m’acosto al CCCB a escoltar en Philip Hoare, que hi fa la conferència Habitar el món, amb aquella brillantor i retòrica que només he vist als anglesos. Hi vaig perquè el seu llibre Leviathan o la balena em va fascinar en el seu moment. Hoare és de Southampton, una ciutat, com Barcelona, oberta al mar i amb port industrial. A ell li va fer por endinsar-s’hi fins que va ser molt gran, però un cop va vèncer aquesta por va descobrir la que esdevindria la seva obsessió fins al dia d’avui: les balenes. Explica que la primera vegada que en va veure una, només va ser capaç de pronunciar un realment poètic fuck!. Anys més tard es va trobar a escassos metres d’un d’aquests animals gegants, mirant fixament el seu ull, de la mida d’un meló, sentint com els ultrasons de la balena ressonaven en tots i cadascun dels seus ossos, mentre ella es feia un mapa sonor en tres dimensions de l’ésser humà que tenia al davant. Estava intentant saber què era jo. I altra vegada, explica, només va ser capaç de pronunciar una paraula: sorry.
Mentre torno a casa i el primer xàfec de setembre em mulla els peus, penso que en dos dies he estat al davant de dues persones molt humanes. En Roger observa el món i mira d’explicar-lo amb les seves cançons, en Philip Hoare intenta explicar allò d’important i misteriós que hi ha a la natura. Tots dos tenen una mirada concreta sobre les coses i fan que la teva es transformi o que, com a mínim, es replantegi.
La setmana s’acabarà amb algú dient-me que les humanitats són una cosa feliçment inabastable. M’ho quedaré per a mi, com a frase de capçalera, amb la promesa de citar la font i no transgredir el codi d’honor humanista (avui no ho faré per no avergonyir públicament l’autor). Perquè sí, perquè mentre hi hagi algú amb ganes d’explicar coses, d’oferir-nos una mirada i de fer-ho a través de qualsevol art, les humanitats no només seran inabastables: seran infinites.
